El cardedeuenc Pako Boza exposa 'Sashikopatchrecycling' a la galeria del carrer del Sol de Granollers

La galeria del carrer del Sol de Granollers ha sabut mantenir la influència de la lluna, canviant i constant alhora, més que no pas la del sòl. I és que cal mirar la lluna abans de tallar segons quines fustes, de sembrar els alls o per fer més blanca la roba sota la llum del pleniluni. Encara està per escriure la història de l’antiga casa dels carreters Matas, que als anys 80 del segle XX, de la mà d’en Jaume Matas, la Joana Almirall i el seu fill Josep Maria, van reorientar-la i es van especialitzar en l’emmarcat de tota mena d’obres, en l’organització d’exposicions i van inaugurar una galeria d’art en un local proper. Talment, va ser com obrir infinites finestres a l’art, mentre la porta de la galeria va quedar igualment oberta a artistes locals i forasters, fent sempre avinent el carrer estret, paral·lel al carrer de Corró i veí de la cridòria d’una escola. No és estrany que, fins a finals de febrer, sigui aquí que s’exposa Sashikopatchrecycling l’obra de Pako Boza (Sevilla, 1942) i que jo traduiria molt lliurement com L’home que broda. Són una vintena llarga de brodats realitzats en els darrers dos anys, el principal atractiu dels quals és que són inclassificables i fan pols l’atrotinada expressió arts aplicades. Els brodats de Pako Boza es podrien explicar remetent-los a la tradició japonesa del sashiko, inicialment tècnica de repunt per reforçar robes desgastades. Per les coincidències amb la pràctica del patchwork, la reutilització de retalls de robes en desús recosits en infinites combinacions geomètriques que els europeus van transportar en la conquesta de l’Oest americà i que va arrelar fins al punt de convertir-se en l’artesania genuïna de l’Amèrica de Nord. Per la semblança a qualsevol exercici de reciclatge, ja sigui un arreglo de tota la vida o un DIY (Do It Yourself) més cool. Però quedaríem justets, perquè deixaríem de banda raons més profundes i moltes preguntes per respondre, perquè la trajectòria d’aquest cardedeuenc d’adopció no es pot limitar als condicionants de les tècniques o a les peculiaritats de l’execució. En els treballs de Pako Boza coincideixen motius diversos per tractar-se d’una pràctica [el brodat] que és una de les més sumptuàries especialitats tèxtils. Vinculat al món de la seda –Lió, València o Granada van ser ciutats especialment actives–, el de brodador va ser un ofici puixant també a la Catalunya del segle XV amb el seu gremi –també hi va haver dones agremiades–, els seus reglaments, confraria i patró, que era sant Esteve. Tot i el seu declivi, ha perdurat fins als nostres dies com una especialitat estretament lligada a la litúrgia, a les pràctiques religioses, les festes, a l’alta costura o a la tauromàquia. ELS BRODATS I L’ÀMBIT DOMÈSTICDes d’antic, els brodats ha perviscut en l’àmbit domèstic –són moltes les referències en imatges, cançons i contes–, tradicionalment en mans de dones, i han estat les dones les que, alhora, han dotat el brodat de tot un altre significat: de protesta i de revolta, sobretot des del Maig del 68 parisenc, tal com explica Pedro Marín Boza en el programa de mà de l’exposició. En l’actualitat, és imparable la presència creixent de l’art tèxtil en els escenaris de l’art contemporani, malgrat la seva aparent fragilitat, enfront de materials nobles com poden ser la pedra, el marbre o el ferro. Hi hauria encara una dimensió més personal en tant que pràctica relaxant, de lleure creatiu, sense oblidar una altra substrat: el polític. La connotació femenina del brodat automàticament el situa en la categoria d’art menor i subratlla de manera immediata el caràcter infreqüent quan és un home el qui ha triat el brodat com a llenguatge. Pako Boza, que de jove es va formar a l’escola Massana i a Belles Arts, va aproximar-se també al món de la moda i el dibuix. Des de fa uns 20 anys s’ha anat interessant per l’art tèxtil en general i pel món dels brodats en particular. Desobeint un pla d’estudis no escrit, però que ha confinat els nens al futbol i les nenes als brodats, enmig d’aquesta polarització imposada, emergeixen aquests brodats que són un compendi de llenguatges superposats que no se sap exactament què són ni per a què serveixen, però que obliguen a la contemplació atenta i silenciosa. Diu J.V. Foix al poema És quan dormo que hi veig clar de l’any 1939: “I entre pineda i garricPlanto la meva bandera;Amb una agulla saqueraMato el monstre que no dic,És quan ric que em veig gepicAl bassal de sota l’era.” Sempre m’ha agradat l’agulla saquera del poeta per matar monstres, com també les agulles ben enfilades per escriure damunt les teles, com fa Pako Boza, l’home que broda. Una de les obres de Pako Boza a la galeria del carrer del Sol de Granollers