Naoto Matsumura va fugir de Tomioka, a prop de Fukushima. Es va adonar que cap animal no havia estat evacuat i va tornar-hi

L’onze de març del 2011 es va produir un terratrèmol al Japó que va causar un tsunami. Hi havia una central nuclear arran de costa amb totes les mesures de seguretat: Fukushima. Totes? No. No s’havia previst un tsunami, perquè mai no es pot preveure tot el que passarà per molt que es vulgui. La seguretat absoluta és un miratge i sempre ho ha estat. El tsunami va arrasar la central. En el moment de l’accident, Fukushima tenia tres reactors nuclears en funcionament. Va ser impossible refredar-los, perquè la xarxa elèctrica va deixar de funcionar. El mateix va passar amb els motors dièsel, espatllats pel tsunami. Com que hi havia risc de fuga radioactiva, el govern va ordenar l’evacuació de la zona. De seguida els bombers van anar-hi per refredar els reactors manualment. Es van exposar heroicament a quotes 10.000 vegades superiors al nivell normal de radiació amb un risc evident de morir per càncer i van evitar un desastre radioactiu que possiblement hauria matat una part important de la població japonesa. Són un total de 800 bombers afectats, inclòs el personal de la central. Però els 800 bombers no serien els únics perjudicats per aquell tsunami radioactiu, hi hauria un altre home i molta més gent. Aquell dia va ser el final de la ciutat de Tomioka, coneguda per la florida dels seus cirerers, i d’altres ciutats properes. A Tomioka hi vivien 16.000 persones, que van ser evacuades cames ajudeu-me perquè es trobava a la zona d’exclusió. Van marxar, com qui diu, amb el que duien posat. La població irradiada i desplaçada supera les 160.000 persones, que foren les evacuades en un radi de 20 quilòmetres; el tsunami va matar 18.000 persones a la costa, gairebé deu vegades menys que les morts que es poden produir durant les dècades vinents per l’exposició a la radioactivitat... Naoto Matsumura, un extreballador de la construcció, va fugir amb la família i va anar a casa d’uns parents. Però no els hi van voler perquè tenien por que els contaminessin. Aleshores es va adonar que cap animal no havia estat evacuat i se li va encongir el cor. Havien de morir de gana? I va tornar a Tomioka. De cop i volta, la ciutat s’havia convertit en una ciutat fantasma; encara hi podem trobar les begudes posades al damunt de les taules dels bars, la tintoreria amb les portes obertes i els vestits penjats i coberts de plàstics perquè els passin a recollir els clients que no els recolliran mai, l’escola infantil amb els jocs dels nens i nenes esbarriats per terra, deixats precipitadament, a mig fer... Però el que el va impressionar més fou com els gossos cridaven els seus amos que els havien abandonat. Alguns d’ells estaven condemnats perquè els havien deixat lligats a una cadena i el mateix passava amb els gats tancats a les cases o els animals de granja tancats als estables. Durant els dies següents va procurar aigua i menjar als gossos i va fer el mateix amb els gats. Pot haver-hi compassió i amor més grans que el que sacrifica la teva pròpia vida? Després va passar per les granges. La fortor era insuportable, hi havia vaques mortes d’inanició... Va trobar una vaca i un vedell acabat de néixer. La mare no podia alletar-lo perquè era pell i os. Va aconseguir salvar la mare i el vedell. I va continuar per una granja d’estruços, un estable de cavalls... No va trigar gaire a esgotar els queviures. Així que es va procurar un kit d’energia solar i va penjar una pàgina a Facebook que demanava ajuda per continuar alimentant aquells animals. Des d’aleshores hi ha gent que li dona diners perquè els mantingui en vida i informa el món del que passa a Tomioka. Els metges diuen que els nivells de radioactivitat de Matsumura ja són letals a llarg termini, però ell es nega a abandonar-los, diu que el càncer li arribarà als 70 o 80 anys, perquè ara ja en té 55. El govern del Japó és partidari de sacrificar els animals i li ha ordenat moltes vegades que marxés. Ell s’hi ha negat. Ja sabem que els japonesos són gent disciplinada i en aquell país una ordre i una negativa tenen més rotunditat que a casa nostra. Durant els primers mesos, el govern va apagar els 51 reactors nuclears del Japó. Les enormes necessitats energètiques de la població han fet que torni a optar per l’opció més barata, que és l’energia nuclear, però ja se sap que hi ha estalvis que fan malbé les estovalles: per refrigerar els reactors de Fukushima es van veure obligats a fer servir aigua de mar que continuarà radioactiva durant 300 anys a l’oceà. Van emmagatzemat terra radioactiva en grans bosses de plàstic, però una riuada posterior se les va endur a 160 quilòmetres de distància, de manera que ara hi ha terra radioactiva a les lleres dels rius en una superfície una mica inferior a la de Catalunya. Quan es diu que l’energia nuclear és més barata no es tenen en compte els costos dels desastres nuclears, que són infinits. Ara mateix no es té en compte què passaria en una perspectiva de segles. Cal que tinguem aquesta perspectiva perquè haurem de tenir cura de tots els reactors i materials radioactius uns quants segles. Situats en aquesta perspectiva ens adonaríem que no podem garantir durant els segles que vindran l’existència de tècnics i científics que puguin tenir cura dels reactors amb un nivell tècnic suficient, perquè la història ens demostra que les civilitzacions humanes s’extingeixen i amb elles s’enduen dissortadament bona part dels coneixements acumulats. Si això passés, moriríem tots, i és la primera vegada que hem introduït aquest risc en la història. La humanitat ha tingut unes quantes caigudes de civilització i resulta massa arriscat deixar a la generació següent una herència nuclear si no tens la certesa absoluta que les 20 generacions següents la podran controlar. Cap civilització no pot tenir aquesta certesa. De fet, l’única certesa que podem tenir és que la nostra civilització s’extingirà com ha passat amb totes les altres (menys la xinesa). Deixem una herència enverinada. Matsumura a través del seu Facebook fa evident el seu amor per uns animals radioactius, però també els riscos que suposen per a la vida aquestes centrals que el govern vol continuar construint. Perquè Matsumura és un home que estima els animals, però també estima la llibertat i no desitja morir en un centre d’aïllament per a persones irradiades. Amb la seva desobediència també fa palès què et pot passar si t’arriba la radioactivitat d’una central accidentada, ja que les 160.000 persones afectades, passats els anys, continuen sense saber quan desenvoluparan malalties a causa de la radiació. Prefereix estimar uns animals sentenciats abans que viure repudiat per persones sanes que tinguin por d’ell i de la radiació que porta a dins. Així que aquesta persona que no ha fet mal a ningú i que estima molt s’ha convertit en una persona incòmoda per a les autoritats a causa del seu amor al proïsme heroic i senzill. Ja que fa evident el rebuig social que pateixen els contaminats i també que la terra contaminada continua radioactiva, que descontaminar 20 quilòmetres de territori radioactiu no és una cosa que sigui bufar i fer ampolles i que els seus costos poden acabar sent inabordables. Aquell grandíssim escriptor rus que va ser Tolstoi va escriure un dia: “Tot el que sé ho sé perquè estimo”. Això fou escrit per un escriptor que va intentar donar al lector la seva pròpia utopia cristiana i falansteriana com a resposta a la pobresa d’un segle XIX que va crear les utopies del segle XX, però alhora denota un coneixement molt profund de la vida. Val la pena recordar aquesta frase arran del que fa aquest home que estima els gossos en un segle XXI que, per ara, té ben poques utopies. Em sembla que Naoto Matsumura i Lev Tolstoi haurien estat bons amics, segur que hauria estat un bon candidat per als falansteris tolstonians i Tolstoi li hauria dit: “Passa cap a dins, Matsumura”, perquè l’home de Tomioka sap el que sap perquè estima.

Naoto Matsumura va fugir de Tomioka, a prop de Fukushima. Es va adonar que cap animal no havia estat evacuat i va tornar-hi

L’home que estima els gossos i el senyor Tolstoi