Agraeixo molt que dins de la campanya “Més de tots. Fem junts l’hospital que vols”, s’organitzés una jornada de treball amb familiars i pacients

Cineastes i escriptors ens ofereixen, sovint, una visió del món hospitalari massa allunyada de la realitat. Hi ha moltes sèries televisives, pel·lícules i novel·les que se centren en problemes personals i sentimentals que tant podrien passar a un hospital com a qualsevol altre lloc. Afortunadament, hi ha excepcions com l’obra del cineasta, que també és metge, Thomas Lilti. M’agradaria destacar el film Hipòcrates, que fa una severa crítica al sistema sanitari francès a través de l’experiència d’un jove resident en un hospital públic. Una mostra d’això podria ser aquest diàleg, aparentment intranscendent, però que ho diu tot. L’escena té lloc a un magatzem de material. El resident pregunta a la persona responsable: –No té cap bata sense taques? –Està neta, són taques netes–, li respon. Entre els molts llibres que fan referència a la medicina, me’n quedo amb un parell de José Luis Sampedro, un escriptor que volia ser metge i va acabar com a economista i filòsof. Si a la seva obra mestra, La sonrisa etrusca, explicava la recuperació d’un malalt de càncer, a Monte Sinaí hi trobem les claus per entendre la posició del pacient. Sampedro explica, amb una saviesa i humanitat immenses, com va viure el seu ingrés i posterior tractament per un greu problema de cor a un hospital novaiorquès, el Mount Sinai. Són punts de vista, mirades diferents que ens acosten a una única realitat. Fins fa poc, la meva mirada, la meva visió de l’Hospital General de Granollers (HGG) era llunyana. No coneixia cap servei en profunditat i em limitava a fer alguna visita o acompanyar algú al servei d’Urgències. Darrerament he pogut obrir la meva mirada al servei d’Oncologia, i la veritat és que he descobert un món que desconeixia. M’adono que el seu dia a dia és frenètic. Penso que es necessita un espai i un temps per aturar-se i pensar, i després implementar-ho. Queda clar que no el tenen dins de la seva jornada laboral per poder reflexionar, discutir o formar-se. El Pla Estratègic 2018-2022 de l’HGG és un projecte ambiciós que podria arribar a canviar la seva filosofia, allunyant-lo d’un cert sentiment de conformitat i convertint-lo en un centre de referència. Les inversions en la construcció de l’edifici del carrer Girona –on hi havia l’antiga Policlínica– i d’un nou servei de Radiologia i Hematologia, als que s’hi afegiria una –més que necessària– renovació integral del servei d’Urgències, permetrien fer un pas endavant molt important. Ara bé, a banda dels grans projectes, i d’altres que són més d’ordre de funcionament intern, hi ha dins d’aquest pla una línia que em sembla bàsica, i que es mou entre els eixos dels pacients i els professionals. Es dona veu als primers i respecte als segons, es vol incentivar, retenir i potenciar el seu talent. Vaig agrair molt que dins de la campanya “Més de tots. Fem junts l’hospital que vols”, s’organitzés, a través de Lacoco Medic, una jornada de treball a la qual vam participar familiars i pacients. La meva mirada es va enriquir amb altres de noves, que venien acompanyades de paraules que condensaven un munt de sentiments. De tot el que vam dir, quedava clar que el tracte tant professional com humà del personal de l’àrea d’Oncologia era excel·lent i, al mateix temps, que calia començar des d’ara a fer petits canvis que permetessin arribar al 2020 amb una plantilla professional, il·lusionada i cohesionada. Caldria, doncs, estimular els actuals professionals a fi que veiessin al nostre hospital una possibilitat de millora i evitar que marxin a altres centres. De fet, es tractaria, senzillament, d’aplicar els tres verbs que abans he esmentat i que apareixen al Pla Estratègic: potenciar, retenir i incentivar (els professionals). Aconseguir fer efectius aquest verbs només seria possible amb un quart: ampliar (la plantilla). Aquí és on cal que els màxims responsables de l’HGG facin un esforç imaginatiu i renovador per aconseguir-ho. Un exemple innovador podria ser que, per ajudar a superar o pal·liar els efectes secundaris que es deriven dels tractaments oncològics, es creés una nova àrea on fos fàcil i ràpid trobar tant l’ajuda psicològica com la dels serveis de dermatologia, oftalmologia, etc. També es va parlar de la necessitat de disposar d’espais tranquils, càlids i confortables dins del mateix hospital. Racons per a malalts, familiars i amics, on al voltant d’una tassa de cafè es poguessin trobar per intercanviar les seves experiències. En aquests espais també s’hi podrien programar xerrades amb nutricionistes, psicòlegs, etc. Un exemple a seguir podrien ser els Maggie’s Centers, encara que inicialment fos en una versió més senzilla. Aquests centres van sorgir de la iniciativa de Maggie Keswick (1941-1995). Ella era una dissenyadora paisatgista que va tenir un càncer, el va superar, però se li va reactivar. El diagnòstic li donava dos o tres mesos de vida. En va viure 18 gràcies al tractament d’un hospital d’Edimburg. Va treballar –juntament amb el seu marit, Charles Jenks, i altres col·laboradors– en la millora de les condicions del tractament de la malaltia. Creia en el poder que tenia l’arquitectura per curar i així ho explicava: “El càncer marca la teva vida i et trasllada a una situació on has d’aprendre un nou idioma. Tenir un espai de fàcil accés ha estat vital per ajudar-me a fer-hi front.” Fruit d’això va ser la realització del primer centre a Edimburg el 1996. A hores d’ara n’hi ha 22 arreu del món, un d’ells a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. Pensant en aquests centres, m’imagino una escena que podria filmar el mateix Lilti. Passaria a un espai tranquil de l’hospital. En entrar-hi, em trobaria amb un petit grup de persones conversant en un racó, prop de la finestra. Al fons s’hi veuria la figura retallada de la Torre d’en Pinós. “Et preparo un cafè?, em preguntaria una companya. “Sí, gràcies”, li contestaria jo. Conversaríem una estona del llibre Monte Sinaí. “M’ha agradat molt”, em comentaria i jo pensaria: “Estaria bé que en Sampedro pogués ser aquí...” Probablement, aquell dia no parlarem de cap malaltia, però de ben segur que ens sentirem molt millor, més acompanyats i podrem veure el futur amb un punt d’esperança perquè serem més a contradir les nits dels malsons. Més tard, ja al capvespre, marxarem. “Aneu”, ens dirà un company: “Ja tancaré els llums, jo.”

Agraeixo molt que dins de la campanya “Més de tots. Fem junts l’hospital que vols”, s’organitzés una jornada de treball amb familiars i pacients

L’Hospital de Granollers, una mirada