L’Ignacio d’El Xiprer
Quan un amic se’n va… els records romanen. L’amic Ignacio Fernández Barrantes (Jerez de los Caballeros, 1972 – Granollers, 2020) va morir aquest 21 de desembre. Integrador social de 48 anys, treballava a El Xiprer. Casat amb Rosa Hernández, el matrimoni tenia tres fills: Nicolau, de 18 anys, Mateu, de 16, i Ignasi, d’11. Per a molta gent de Granollers i comarca l’Ignacio era conegut com l’Ignacio d’El Xiprer, la casa d’acollida on exercia la seva feina des de principis del 2000. Com a integrador social es cuidava dels joves migrants. Excel·lent persona, estava especialment dotat per comunicar en la distància curta. Era boníssim.
El Xiprer és un lloc de trobada no exempt dels problemes que afecten els desafavorits. En aquest cas, els joves sense papers que busquen assessorament, ajuda i menjar per continuar pensant que el seu viatge a l’Europa moderna i de progrés ha pagat la pena. Contrariats pel que els toca viure-hi quan arriben, la majoria entren en un bucle sense sortida perquè la solució –els papers de residència– mai no acaba d’arribar. Perduts en aquest bucle, necessiten gent decidida a trencar-se les banyes per ells. I a això es dedicava l’Ignacio, seguint l’exemple de la Mercè Riera.
Convertit en el seu germà gran, l’Ignacio és dels qui es feia seus els problemes de tots els joves. Ho feia cada matí compartint amb ells l’esmorzar. Encara el veig anomenant-los un per un pel seu nom. Assegut al mig de la taula –ell menjava un entrepà de pa amb tomàquet i una mica de pernil–, se sentia un més de la colla. Entre broma i broma, perquè l’humor era una de les millors armes que tenia per guanyar-se la gent, convertia l’estona de l’esmorzar en un oasi familiar en el qual sovintejaven referències futbolístiques al Betis, el seu equip de l’ànima. Seguidors entusiastes la majoria dels joves migrants del Barça o del Real Madrid, l’Ignacio aconseguia encendre el debat ben ràpidament.
L’Ignacio, treballador social, s’arremangava sempre. Ho feia quan els havia de renyar, quan els animava a participar en les classes de català, quan s’interessava pels seus papers, quan els buscava pel carrer per veure si els podia trobar una habitació de lloguer, quan els acompanyava al metge, quan havia d’intercedir amb la policia… Tots els joves l’estimaven i respectaven.
Dedicat al què dels altres, els seus darrers dos anys han estat un monument a la valentia i el coratge. Tot i que li van detectar un càncer que el va obligar a agafar la baixa, va seguir intermitentment el dia a dia d’El Xiprer. D’aquesta comunitat es va acomiadar pocs dies abans de morir tot participant en una pregària tremendament emotiva. Com s’ha acomiadat també dels seus familiars i amics. També ho va fer de la ciutat. Un de les seves darreres sortides va ser a Roca Umbert Fàbrica de les Arts, on tenen la seu Els Diables, grup al qual estava molt lligat.
“L’Ignacio era mucho Ignacio”, han repetit aquests dies amb ulls plorosos els seus companys Susi, Carlos i Natàlia. També recordo haver-lo vist presentant informes de la seva feina a l’assemblea d’Amics d’El Xiprer. He escrit informes? Corregeixo: el seu testimoni era sempre un al·legat en pro de la justícia social, amb la denúncia d’una situació que ell considerava “inhumana i intolerable”.
L’Ignacio feia coses que semblaven impossibles: “Haig de córrer la Mitja Marató per acompanyar tres nois que compten amb el suport de l’organització? Doncs es fa i llestos.” Més coses: fa uns dies un grup de joves van rebre l’acreditació del curs d’auxiliars de magatzem que havien fet. Com li hauria agradat haver-los vist graduats!
De l’Ignacio d’abans d’El Xiprer sabem que formava part d’una família de sabaters molt unida; que era l’orgull dels seus germans (tres nois –tots del Betis– i dues noies); que va néixer a la carretera sota una alzina –la seva mare es va posar de part de camí a l’Hospital de Badajoz–; que va perdre els pares aviat i que va estudiar a Sevilla. Quan estudiava per a graduat social va conèixer la que més tard seria la seva dona, la Rosa Hernández, van coincidir en trobades de convivència d’entitats socials. Després va venir a Granollers. Per amor. I amor ha recollit, com es va posar de manifest en un funeral valent i participatiu en el qual no van faltar, en una acció especial, Els Diables. Quan llegeixi això –hasta siempre, Ignacio!– segur que dirà: “¡Qué cabronazo que eres!”