No ens queda altre remei que canviar la sabata d’hivern per la d’estiu, el vell amor pel nou amor, la vida d’una manera per la vida d’una altra manera

Les sabates d’estiu, el primer dia que me les torno a calçar després de tot l’hivern, em fan mal. Tant és que durant tot l’estiu passat les hagués dut de manera imparable: hores i hores, dies i dies amb la màxima comoditat… al treure-les de l’armari i posar-me-les de nou, em fan ferida. L’època d’impàs, fins que els peus es tornen a acostumar a l’aire lliure, a la llibertat, a la tira de la sandàlia aquí o allà, és dolorosa. Crec que passa el mateix amb totes les èpoques d’impàs. Són doloroses. Un se separa amorosament –o viu una mort propera o es canvia de feina– i aquell període, de dol, de vida trista fins que et tornes a enamorar, d’inseguretat fins que t’acostumes a una feina, fa mal, fereix, et deixa una mica fora de joc. Jo anhelo profundament posar-me les sandàlies quan arriba el bon temps. I tanmateix, ja les temo. Sé que no serà fàcil. Sé que res em salvarà de la ferida, la butllofa i el dolor. Ja ho sabem que la vida continua, sempre, vulguem o no vulguem, i que del que es tracta és d’acostumar-nos-hi, com més aviat millor, a la nova situació que ens proposa. I, si pot ser, sortir-ne el màxim d’indemnes. Que les ferides siguin petites, que amb dos dies els peus tingui prou per aclimatar-se, que la butllofa no sigui dramàtica. Ja ho sabem, que sempre ens passarà el mateix i que no serà fàcil, però no ens queda altre remei que canviar la sabata d’hivern per la d’estiu, el vell amor pel nou amor, la vida d’una manera per la vida d’una altra manera, aquella feina per aquesta feina. I fer el període d’impàs al més lleuger possible, al més fàcil possible. Algú espavilat em podrà dir: “Pots deixar-te les botes i els mitjons tot l’any i tema resolt.” Però em temo que això no serveix de res: la temperatura de l’estiu fa que el peu a la bota i amb el mitjó també canviï i també ens fereixi. I ens dona, a més, una lliçó vital: no serveix de res aferrar-se al passat i a les seves condicions perquè el present és diferent i ens farà mal igual si no estem a punt. Si ens adaptem ràpid, si ens posem les sandàlies i deixem als peus que s’habituïn de nou, si mirem al futur sense pensar massa en l’ex, si ens esforcem molt a la nova feina, si assumim la pèrdua… no farem que el dolor desaparegui, això no, però ajudarem que l’impàs sigui més curt i la butllofa menys grossa. I ja és molt.

No ens queda altre remei que canviar la sabata d’hivern per la d’estiu, el vell amor pel nou amor, la vida d’una manera per la vida d’una altra manera

L’impàs