Els ucraïnesos que fugen de la guerra en realitat no arriben al seu destí, sinó tot just al principi del seu viatge

Fins fa tres setmanes Josep Broch i la seva dona, Lis Permanyer, de poc més de 60 anys i de la Garriga, tenien una idea força vaga sobre Ucraïna; un país als afores d’Europa, excomunistes, una regió rica en recursos naturals i poca cosa més. Tampoc no tenien cap conegut ucraïnès. Però aquell matí, quan en Josep, mentre es prenia el cafè de l’esmorzar, va veure a la televisió les notícies sobre la invasió militar que acabava de començar a Ucraïna i sobre l’enorme flux de refugiats que es dirigien cap a la frontera de Polònia, de seguida va decidir: “Hi hem d’anar a ajudar.” I va compartir aquest pensament amb la Lis, que immediatament li va respondre: “Vinc amb tu.”

En analitzar a posteriori el seu impuls, no saben dir què va ser el que els va motivar a actuar. La seva filla gran, que treballa per a una ONG i acaba de tornar d’una altra missió a El Salvador i Nicaragua, li va fer a la Lis la mateixa pregunta que es veu tant a les xarxes socials entre els joves: “Per què precisament ara? Per què no vas rescatar refugiats de Síria, el Marroc o Burkina Faso?” Acceptant la justícia de la pregunta, la Lis respon: “Mai abans en la nostra memòria la guerra havia estat tan a prop de nosaltres, aquí a Europa. L’escala d’aquesta guerra és molt greu, sobretot perquè el president de Rússia té tanta influència amb les armes nuclears. A més, hi ha etapes a la vida: quan tens fills petits, no pots deixar-los i anar-te’n a ajudar. No ets lliure quan tens un treball permanent. Fa poc que m’he jubilat i el meu marit treballa per compte propi, som lliures de fer el que el cor ens digui. Ara és el moment en què som prou lliures per ajudar els altres.”

Després d’uns breus preparatius, en Josep i la Lis van carregar la seva furgoneta de nou places amb material sanitari, mantes, productes d’higiene, aliments i farinetes, que van recollir a diversos col·legis de la Garriga. Van omplir el dipòsit i es van posar en marxa. El punt final de la seva ruta, Medyka, la ciutat fronterera polonesa que s’ha convertit en un dels llocs de concentració de refugiats que fugen de les hostilitats més severes. La parella va recórrer la distància de 2.500 quilòmetres en només 28 hores. El camí s’il·luminava amb cigarretes i missatges de bons desitjos d’amics, que no es limitaven a paraules: l’app de Bizum al telèfon d’en Josep sonava sense parar. Els amics enviaven 50 euros, d’altres, 100 i fins i tot alguns, 300, per a la benzina i les despeses de viatge.

Com més s’acostaven a Polònia, més sentien l’alè de la guerra. A prop de Medyka sobrevolaven helicòpters militars, en alguns llocs passava transport d’equip militar amb escolta, tota la ciutat estava bloquejada per patrulles i militars. En arribar a destí, la primera cosa que va fer la parella va ser buscar un punt de recollida d’ajuda humanitària i es van sorprendre de l’agilitat i fluïdesa amb què s’havia organitzat la feina dels voluntaris per solucionar tot allò que necessitaven els refugiats.

Abans de sortir de la Garriga, l’Ajuntament havia connectat en Josep amb la comunitat ucraïnesa local. Aquestes persones van ajudar a trobar famílies que necessitaven una evacuació immediata a Espanya. A Medyka, en Josep i la Lis els van anar a buscar de seguida. La primera família eren l’Inessa i els seus dos fills, de 5 i 14 anys. El seu marit i el seu fill gran, que acabava de fer 18 anys, van ser detinguts pels militars a la frontera; no se’ls va permetre sortir d’Ucraïna. La segona família eren la Yana i el seu fill Dima, de 8 anys. La tercera família –l’àvia Inna amb el seu fill i el seu net– es va endarrerir pel camí. Van arribar sans i estalvis de Kíiv a Lviv, però a la sortida de Lviv van haver de baixar del tren i buscar un cotxe: els bombardejos començaven molt a prop.

Calia esperar. La primera nit la parella de la Garriga la va passar a la furgoneta sense calefacció, la temperatura exterior va baixar a quatre graus sota zero durant la nit. La segona nit, un soldat del centre d’acollida de refugiats els va estendre un permís per passar-la sota teulada. “Sí, tenim pocs llocs aquí, però gràcies a vostès hi haurà 10 llocs disponibles demà”, els va dir.

El Centre de Recepció de Refugiats, situat en una escola molt gran, impressiona per la seva grandària. En el que abans era el gimnàs ara hi ha fileres i fileres de llits: la quantitat de persones puja a milers. Els voluntaris van passant d’aquí cap allà pels passadissos entre els llits i van oferint assistència psicològica i d’altra mena. Els militars són a fora, al pati i al voltant del centre. A dins, fins i tot sense gent armada, es respira una atmosfera emocionalment tensa. “La veritat és que no vam fer ni una sola foto d’aquest centre, ni una de sola”, reconeix en Josep. “Simplement no em vaig sentir amb dret de violar la privacitat d’aquestes persones.”

“Em va cridar l’atenció la manca total d’espai privat”, afegeix la Lis. “Sí, aquestes persones tenen roba de llit, mantes i tovalloles, tenen escalfor i seguretat, però estan a la vista de tothom les 24 hores del dia. Deu ser molt dur. A més, l’edifici de l’escola no està pensat per acollir un nombre tan gran de persones. Per tant, les cues són inevitables: en els lavabos, a les dutxes, als menjadors. El menjar allà és molt bo –la sopa espessa de carn i el gulaix eren simplement incomparables–, però, alhora, resulta que alimenten per a grups petits. Mengen per torns.”

Entre els refugiats tot són només dones i nens. Dones amb les cares pàl·lides, però gairebé ningú no plora. Només a la matinada la Lis es va despertar per uns sanglots molt forts: aparentment, una de les dones havia rebut notícies terribles de casa seva. Els nens continuen sent nens, corren i juguen, malgrat la difícil situació.

De bon matí estaven tots reunits. A les 7 del matí, després de rascar el gebre dels vidres de la furgoneta, en Josep i els seus passatgers van emprendre la tornada. Durant el camí es comunicaven entre ells amb l’ajuda d’un traductor d’àudio. Exactament 36 hores després, la furgoneta es va aturar davant la porta del garatge de la Garriga, on un grup de coneguts ucraïnesos, a més d’amics d’en Josep i la Lis, ja esperaven els viatgers, protegint-se del plugim. Finalment tots van poder respirar, celebrar el retorn amb pizza i anar a casa per descansar en condicions còmodes per primera vegada en els darrers dies.

Un parell de dies després vam parlar amb la parella de tot el que havien vist i sentit durant aquells dies. Els vaig preguntat: “Què us heu emportat d’aquest viatge?” I la Lis em va contestar: “Ens ha quedat clar que qualsevol impuls espiritual, fins i tot el més brillant i sincer, s’ha d’equilibrar amb el sentit comú. Moltes persones ara s’apressen per ajudar i contribuir, però aquesta ajuda serà realment efectiva si està organitzada i recolzada per institucions públiques i agències governamentals.”

En arribar a un altre país, els ucraïnesos que fugen de la guerra en realitat no arriben al seu destí, sinó tot just al principi del seu viatge. Aquí hauran d’integrar-se en una nova realitat i intentar trobar-hi un lloc. I nosaltres, per part nostra, farem tot el que estigui al nostre abast perquè tinguin tan poques dificultats com sigui possible en la nova terra. I continuarem pregant perquè torni la pau aviat.