La Rebel

Pintar-se els llavis vermells era un símbol de poder, de desafiament, de control / Imatge: Gerard Courbouleix 'Razzia’ S’ha commemorat aquesta setmana el 80è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz. Segur que n’heu vist notícies i fotos. Els caps d’estat de molts estats hi han assistit i tots han condemnat els fets, han recordat el genocidi i han alertat sobre el perill d’oblidar-ho. Putin i Trump tenien altra feina que parlar del perill de l’odi cap a allò diferent (murs, bombes, violència, deportacions, quatre cosetes de no res)… Si no, segur que hi haurien anat. Als camps de concentració van morir 1,1 milions de jueus i, en total, sis milions de jueus durant el nazisme.Avui, tot i que pugui semblar frívol, em pintaré els llavis de color vermell en honor seu. I dic que pot semblar frívol perquè fins que no he aprofundit una mica en el tema a mi m’ho ha semblat –també us ho dic de veritat–: seria un homenatge, una crida per recordar aquelles morts, aquell dolor, aquell odi i la repulsa que ens suposa. Pintar-se els llavis vermells –les dones especialment, però també alguns homes rics de Grècia, Roma, Mesopotàmia o Egipte– era un símbol de poder, de desafiament, de control. De poder sexual, polític, ideològic, econòmic o, simplement, d’autonomia personal.La idea del rouge de llavis com a sensual només és molt recent, molt hollywoodiana. Els pintallavis vermells han estat símbol de no-submissió, del moviment sufragista i de la resistència contra els nazis. Diuen que Hitler els odiava i que l’Església catòlica més rància els considerava una representació de la corrupció demoníaca sobre les ànimes cristianes. Quines coses. Les bruixes duien els llavis pintats de vermell, segur. I les dones franceses durant l’ocupació nazi sembla que també: com a mostra de rebuig, de llibertat i de resistència.Que una cosa tan absurda com pintar-se els llavis d’un color hagi significat tant al llarg de la història em sembla bonic. M’imagino les dones de París pintant-se els llavis de vermell abans de sortir al carrer per demostrar que, tot i estar mortes de por, no tenien por; per dir que, tot i no poder demostrar-ho pel risc de perdre la vida, no estaven d’acord amb el nazisme ni amb el que propugnava ni amb la caça despietada dels diferents.Em pregunto si sabien el que passava a Auschwitz i crec que no. Nosaltres encara potser no ho sabem del tot. Hi ha mil gestos petits com aquest que tenen un valor, que impliquen una voluntat, que signifiquen. Fer-los, quan potser no es pot fer gaire res més, és fer molt. I no dic que no es pugui fer res més perquè cal continuar explicant i lluitant contra la intolerància, el nazisme, l’extrema dreta, el trumpisme i tantes ideologies de ments petites i tancades cada dia. Dic que és un gest poderós, vistós, ple de sentit. Ara mateix me’ls pinto.

La Rebel

Llavis pintats de vermell