No entenem que un sistema educatiu no és només l'escola, sinó que implica tota la societat

Diumenge 22-N: Casado, líder del PP, encapçala una manifestació portant al cotxe llaços taronja de protesta per la llei Celaá (la LOMLOE) que substituirà la llei Wert (LOMCE, 2013) aprovada pel seu partit. El fet es replica en diverses capitals de província i es recullen signatures contra una llei que encara no ha vist la llum. Des de la llei Villar Palasí (LGE, 1970), llei franquista en vigor fins al 1980 i amb reminiscències fins a la implantació de la LOGSE (1990, PSOE) n’hem tingut vuit. A més de les citades, els i les escolars de l’Espanya democràtica han estat emparats i sotmesos a la LOECE (1980, UCD), la LODE (1985, PSOE), la LOPEG (1995, PSOE), la LOCE (2002, PP) i la LOE (2006, PSOE). Lleis que neixen amb obsolescència incorporada, tocades de mort perquè no hi ha el consens que n’asseguraria una certa durabilitat. Cap llei no ha resolt els problemes que té plantejats l’educació: desigualtat, fracàs, manca d’inversió, ràtios altes, falta de personal, de recursos, etc. Els esforços s’haurien de dirigir a trobar un consens de mínims, bàsic per definir les característiques essencials d’un sistema educatiu de qualitat i capaç de generar equitat. Sol ser la comunitat educativa qui genera mecanismes de millora del sistema educatiu, no la llei! A la llei li pertocaria regular allò que ja funciona amb èxit i que dona qualitat i equitat. La llei hi és per garantir el dret a l’educació i assegurar que l’escola és un bé comú al servei d’infants i adolescents, no un recurs al servei dels seus pares i menys dels polítics de torn. La Finlàndia dels anys 80 ho va entendre i per això va impulsar un sistema educatiu d’èxit. Deia el desaparegut Xavier Melgarejo, expert en el sistema educatiu finès, que el problema del nostre país és que no entenem que un sistema educatiu no és només l’escola sinó que implica tota la societat. Les lleis citades, i els polítics que les han impulsat, han volgut dissenyar una escola i un currículum d’acord amb els seus interessos partidistes, sense tenir present que la família i l’entorn sociocultural (biblioteques, cinemes, esplais, activitats extraescolars i tota formació que pugui venir d’altres entitats i institucions, també les religioses, etc.) són sistema educatiu. El cor de tot sistema educatiu són els valors de la societat i no sembla que qualitat (educativa) i equitat (social) siguin els valors que impulsen aquells que es pengen el llaç taronja.

No entenem que un sistema educatiu no és només l'escola, sinó que implica tota la societat

Lleis i educació