Ens vam creure que ho teníem tot fet, que el català floriria per generació espontània i ens vam relaxar: a l’escola, als mitjans, a l’administració, a les empreses, als carrers i a tot arreu

Al difunt Zona Franca hi havia una secció que feia Manel Vidal i que tenia un títol definitiu: “Per què el que diuen que fem a Espanya sempre mola més que el que fem en realitat?” Un dels exemples que posava eren els CDR, els Comitès de Defensa de la República, que Espanya ha portat als tribunals acusats de terrorisme i Vidal demostrava, amb cartells de tota la geografia catalana, que en realitat eren botifarrades populars. Seguint aquest bonic filó, però deixant de banda l’humor càustic i aterrant a la trista realitat, una de les coses que a Espanya es va vociferant que n’anem sobrats i en realitat n’anem ben coixos és de normalització lingüística. Tot just ara, quan la sang arriba al riu, algunes veus comencen a admetre que, a més d’un brutal assetjament judicial, mediàtic i ideològic de la dreta espanyola contra la llengua –i en especial contra la immersió lingüística–, potser també hi va haver un moment que tots plegats ens vam creure que ho teníem fet i ens vam relaxar –a l’escola, als mitjans, a l’administració, a les empreses, als carrers, a tot arreu–. Ens vam pensar que, si tot continuava rutllant, el català floriria per generació espontània. I això va coincidir fatídicament amb la crisi, amb la nova onada migratòria, amb el procés, i ens vam voler creure –o vam fer veure– que el català anava tirant, ja fos per inconsciència o per necessitat de projecció nacional. I això no només va fer que perdéssim més pistonada, que ja és greu, sinó que també va donar arguments als qui volen liquidar-lo. El procés se n’ha anat però l’assetjament continua. I així tenim l’eurodiputada Dolors Montserrat al Parlament Europeu afirmant, en perfecte castellà de Sant Sadurní d’Anoia, que ja li està bé que la canalla catalana aprengui català però cal que també “parlin, comprenguin i [alerta] estimin el castellà”, de la qual cosa s’infereix que els alumnes catalans ara no aprenen el castellà. Permetin-me cedir aquest material a Manel Vidal i al seu “Per què el que diuen que fem a Espanya sempre mola més que el que fem en realitat?”. Montserrat diu “llengua comuna del país” referint-se al castellà i, en canvi, parla del català com a llengua “per enfrontar-se”. Parla del “dret a una educació bilingüe”, tergiversant interessadament fins i tot les lleis espanyoles, que no dicten això. És un argumentari cínic, barroer i seria fins i tot ridícul si no fos que plou sobre mullat. Cal desmantellar el discurs revisionista de la dreta, no només perquè és fals; també perquè està ple de conceptes marcats que poden acabar quallant a base de repetir-los.

Ens vam creure que ho teníem tot fet, que el català floriria per generació espontània i ens vam relaxar: a l’escola, als mitjans, a l’administració, a les empreses, als carrers i a tot arreu

Llengua de divisió, la nostra