Llibertàries
Cada 8 de març se celebra el Dia de la Dona, encara que moltes diuen, i jo ho comparteixo, que aquest hauria de ser cada dia. Fent un repàs a dones especialment singulars i protagonistes, caldria recordar sens dubte Emma Goldman (1896-1940) autèntica líder en la lluita per la llibertat i la igualtat social.
Persona molt animada i alegre, quan en un moment de la seva activitat algú li va retreure la manera moguda i desenfadada de ballar, li va etzibar: “Si no puc ballar, no vull formar part de la teva revolució.” Segons ella, ja estava farta que li recriminessin la seva manera optimista de viure: “Jo no creia que una causa que defensava un gran ideal, l’anarquisme, i la llibertat contra el convencionalisme i els prejudicis, negués la vida i l’alegria.”
Nascuda dins d’una família jueva molt pobra al que aleshores encara era l’Imperi rus, va emigrar de molt jove a Nova York, on va treballar com a obrera del tèxtil, es va divorciar al cap de pocs mesos de casar-se –considerava el matrimoni com un esclavatge– i va començar a adquirir una ben guanyada fama de militant anarquista. Els seus articles, conferències i actes de protesta l’havien fet famosa als EUA i a bona part d’Europa. Aquest fet, però, li havia fet passar diverses temporades a les presons nord-americanes per causes tan diferents com donar suport a obrers en vaga, protagonitzar actes en favor del control de la maternitat o contra el servei militar obligatori. Fins i tot va ser acusada de participar en un pla per assassinar el president McKinley. Ella s’ho prenia tot amb bon humor i sempre deia: “Mai no surto de casa sense portar un llibre a la bossa, per poder llegir alguna cosa quan m’arrestin.”
La vehemència amb la qual Goldman criticava el matrimoni, propugnava l’amor lliure, defensava l’ús dels anticonceptius, s’oposava a la persecució de l’avortament o parlava del dret de les dones a gaudir de la sexualitat, era un autèntic escàndol per a aquella època, fins i tot per a les ments més progressistes. En els seus articles, conferències o entrevistes l’Emma deia coses com aquesta: “Exigeixo la independència de la dona, el seu dret a mantenir-se ella mateixa, viure per a ella, fer l’amor amb qui vulgui… o amb tants i tantes com vulgui.” Aquestes no tan sols eren paraules ja que ella ho practicava activament i va tenir incomptables amants. El 1919 va ser expulsada dels EUA i deportada a l’acabada de crear URSS, on únicament viuria tres anys, avorrida de l’estricta rigidesa social soviètica. Va acabar anant al Canadà, on va morir el 1940.
Emma Goldman va viure amb intensitat la Guerra Civil espanyola, que va representar la seva darrera gran causa. Va participar intensament en mítings i proclames, tant al Canadà com al Regne Unit, i també es va dedicar a recollir fons en favor dels anarquistes espanyols. Gran escriptora, feu diversos treballs sobre Buenaventura Durruti i sobre les experiències de l’autogestió obrera a Catalunya i l’Aragó. Va visitar l’Espanya republicana tres vegades durant el conflicte, a les tardors del 1936, 1937 i 1938. L’etapa anarquista espanyola fou breu. La Guerra Civil va acabar amb la derrota dels anarquistes i la resta de forces antifeixistes i va suposar el tràgic final del feminisme llibertari que havia començat amb la francesa Louise Michel (1830-1905) i va continuar amb Emma Goldman, la nord-americana Voltairine de Cleyre (1866-1912) o les espanyoles Federica Montseny (1905-1994) o Lucía Sánchez Saornil (1895-1970), entre moltes d’altres. El 1996, Vicente Aranda els va rendir un homenatge amb la pel·lícula Libertarias, protagonitzada per Ana Belén, Victoria Abril, Ariadna Gil i Loles León.
L’anomenada segona onada feminista dels anys 70 retrobaria les obres de Goldman i de De Cleyre, que impulsaven els drets de les dones a ser les úniques propietàries del seu cos, però que això no era incompatible amb la unió de dones i homes contra qualsevol classe d’explotació o desigualtat social. Aquest moviment va rebre el nom d’anarco-feminisme.
Sigui aquest el nostre petit homenatge a totes les llibertàries de tots els temps.