Entre l'esperit i la prestatgeria

'Tsundoku': l’hàbit de comprar llibres i deixar-los apilats sense llegir / il·lustració: IA (Sora / ChatGPT) La paraula, segons l’evangeli de sant Joan, va ser al principi. Déu s’hi manifestà i es va encarnar, és a dir, es feu home per tal de donar vida, i una vida en abundància. Els filòsofs parlen d’aquesta paraula que vivifica com el punt de partida d’una humanitat que esdevé transformadora i, per tant, toca els cors i, alhora, nodreix des de les arrels les persones que han de poder lluitar per tal d’aconseguir els seus objectius, tant socials com polítics. Joan Maragall (1860-1911), poeta, escriptor, periodista, pensador i persona de profundes conviccions humanistes i cristianes, en el seu assaig Elogi de la paraula concebia la paraula com a creadora de l’univers. Per tant, havia de ser ella, i no la política o la ciència, la que havia de fer canviar el món. Alhora, manifestava amb vehemència, entre altres idees, que la paraula autèntica era la que naixia de l’esperit, del poble, de la gent humil. Avui ens trobem envoltats de molta xerrameca, i les paraules plenes de significat, de sentit i de vida han estat segrestades. Paraules com solidaritat, generositat, amor, pau, justícia, respecte, dignitat... han estat pervertides per un postfeixisme que les utilitza amb uns altres fins, ben allunyats del sentit per al qual foren pensades. Caldrà, doncs, rescatar aquestes paraules, alliberar-les del mal ús que se’n fa, perquè puguin recuperar el seu veritable sentit: la seva personalitat positiva com a mitjà de comunicació, de relació i de diàleg entre persones. Una manera perquè aquestes paraules arribin a l’altre, i aquest altre pugui fer-ho amb tu. Vicent Martínez Guzmán (1949–2018), professor de filosofia i referent mundial en l’àmbit dels estudis per la pau, fou també membre de l’Àrea Social de Cristianisme i Justícia. En una de les seves obres, Filosofía para hacer las paces (2001), deia que “dir-nos coses era fer-nos coses”. Heus aquí la importància del llenguatge: ens permet comunicar-nos per intercanviar informació amb altres persones, ens hi apropa, ens permet compartir dades, idees, arribar a acords... Totes elles són capacitats de gran valor per a la supervivència i la convivència de la vida humana. Les paraules són, en definitiva, significats profunds i connotacions, com diuen els analistes, que modelen la concepció que tenim del món i, alhora, són els conceptes amb els quals imaginem el futur i el construïm. Venim d’un Sant Jordi esplendorós. Hem omplert carrers i places de llibres (i també de roses). Hem vist milers de persones interessades a explorar tantes oportunitats de lectura, tan diverses com ho és la pròpia naturalesa humana. El dia és tan i tan bonic! (ara ja no és només un dia). Però, què passa amb aquells llibres que no arriben a tenir l’oportunitat de fer cap a la nostra tauleta de nit, o a la que tenim al costat del sofà, on trobem la nostra millor zona de confort? On van a parar? Tornen directament a la llibreria i…? Tots coneixem alguna casa –potser la nostra– on els llibres, tant si són vells com nous, llueixen a les prestatgeries sense haver estat mai llegits. Llibres comprats des d’un desig efímer o rebuts com a regal amb la millor de les intencions. Llibres que esperen el seu moment per explicar-se, encara que només sigui per ser fullejats, com qui té una conversa pendent. Aquesta acumulació de llibres no llegits no sembla pas cap excentricitat. De fet, el fenomen té fins i tot un nom propi: els japonesos l’anomenen tsundoku, que no és altra cosa que l’hàbit de comprar llibres i deixar-los apilats sense llegir. Pot semblar un fet superficial, però en realitat diu molt de com entenem la lectura, el nostre temps o la nostra pròpia identitat. Avui dia, enmig de tantes pantalles, whatsapps i presses per fer de tot i més, la lectura, que requereix sempre un espai de pausa, ha deixat de tenir el lloc central que ocupava en el passat. És cert que hi ha qui aprofita per llegir el trajecte en metro o aquell temps amb un cafè al bar de la cantonada. Però també és cert que continuem comprant llibres que potser no tindrem temps de llegir, però que, en tenir-los, ens fa sentir més a prop d’allò erudit. Les prestatgeries poden acabar essent una escenografia, amb llibres triats més per omplir fons de pantalla que per alimentar l’ànima. Podem dir que els llibres esdevenen una mena de decorat cultural que diu més de com volem ser vistos que no pas de qui som realment. L’assagista Nassim Taleb ens dona una altra visió. Ens parla de l’antilibrary, la biblioteca dels llibres no llegits, com un símbol d’humilitat i d’esperança alhora. Ens recorda que “encara no sabem si els llibres que ens esperen a la lleixa sense ser llegits no són molt més valuosos que tots els que hem pogut llegir fins ara”. Tenir llibres a casa, fins i tot sense llegir-los, pot tenir un efecte positiu. Un estudi publicat a la revista Social Science Research demostrava que créixer en una llar amb uns 80 llibres contribueix a millorar les habilitats lectores i numèriques dels infants, independentment del nivell educatiu dels pares. Potser ja és hora de tornar a mirar-nos els llibres que tenim a casa i deixar-nos estimar per ells, en lloc de sentir-nos culpables per no haver-los llegit mai. Es tracta de retrobar aquella curiositat o desig inicial. Ja ho sé, potser mai no llegirem tot el que tenim a casa, és clar. Però els nostres llibres no llegits seran sempre una invitació amiga a aturar-nos, a tornar-hi, a imaginar, a aprendre... Visualitzem-ho: els llibres no llegits no són un fracàs. Són la nostra memòria latent i la nostra esperança de futur. Una prestatgeria plena de llibres tancats no és una derrota, és un repte: el que ens recorda que encara podem fer possible un lloc per a la lectura, rescatant algun llibre oblidat de Sant Jordi de l’estèril espai del tsundoku.

Entre l'esperit i la prestatgeria

Del Sant Jordi al ‘tsundoku’