Escoltar les històries de la Keiko i la Yoshiko, dues supervivents, em va fer pensar en el lligam que Granollers té amb Hiroshima

DE CIUTAT CEMENTIRI A CIUTAT LLUMINOSA El primer que a un li crida l’atenció quan posa un peu a Hiroshima és com una ciutat amb tanta història pot arribar a acumular tanta tecnologia i modernitat. Des dels centres comercials subterranis –que ressegueixen amb túnels tot el teixit urbanístic de la mateixa manera que ho fan les catacumbes a Roma– fins als vàters automatitzats, passant per l’estètica anime que decora cartells de restaurants, estacions de bus i fins i tot edificis públics. Sembla impossible que la ciutat que va quedar atrapada al 1945 a tots els llibres d’història tingui més escales mecàniques que El Corte Inglés. Però és que, després de la bomba atòmica que un 6 d‘agost no tan llunyà va descarregar el B-29 Enola Gray, d’aquella Hiroshima només en van quedar runes i van haver de ser refer-la de nou. Tot just després de la catàstrofe –més aviat de l’atac indiscriminat perpetrat voluntàriament– la comunitat japonesa va ser protagonista d’un interessant debat: era legítim reconstruir sobre els vestigis d’una ciutat destruïda, és a dir, la superfície on havien mort 100.000 ciutadans? O calia reservar l’espai que abans del bombardeig havia acollit una ciutat a la memòria i el record de les víctimes? La discussió no va ser exempta de polèmica, ja que tornar a habitar els mateixos carrers que havien estat testimonis d’una de les barbàries més mortíferes mai perpetrades era molt dolorós per als veïns i, al mateix temps, la situació econòmica del Japó després de la desfeta no permetia grans pressupostos per a la reedificació. Però finalment es va decidir que tornar a donar vida a aquell espai era la millor manera d’homenatjar les víctimes i de disseminar un missatge de pau per a les properes generacions. Per això la ciutat que s’hi pot veure ara està bastida sobre la memòria del passat, i tots els edificis giren al voltant del record del bombardeig. Memorials, museus, parcs recorden a qualsevol turista o vianant el que fa 73 anys va viure la ciutat, i els seus habitants –especialment els joves– han crescut amb una educació centrada en el foment de la pau i la narrativa de les víctimes. ‘HIROSHIMA AND PEACE’ Durant aquests dies de tallers, xerrades i classes a la universitat d’Hiroshima, he tingut l’oportunitat d’intercanviar neguits amb joves d’arreu del món. Compartir experiències i opinions amb persones de diferents països és sempre un exercici apassionant i enriquidor, i més quan es compta amb interessos i objectius comuns. Però fer-ho amb joves que han estat educats a Hiroshima, que han viscut les conseqüències del bombardeig sense haver-ne tingut mai l’experiència, ha resultat ser sorprenentment interessant. Descobrir amb ells, des d’una perspectiva crítica, el rol imperialista que el Japó va adoptar durant la Segona Guerra Mundial, que, com acostuma a fer la història, ens ha servit a tots per comprendre millor el panorama geopolític actual. Explicant, per exemple, la discriminació que van patir els coreans al Japó abans, durant i després de la guerra, que van constituir un 10% de les víctimes del bombardeig atòmic –i que no es trobaven pas en territori japonès per casualitat, sinó que havien estat forçats a abandonar casa seva per treballar en fàbriques armamentístiques que produïen al Japó. Escoltar les històries de la Keiko i la Yoshiko em va fer pensar en el lligam que Granollers té amb Hiroshima. Tant aquí com allà, molts dels joves que vivim a la ciutat som nets dels infants que les bombes no van poder matar. Les dues hibakusha –així s’anomenen en japonès les persones afectades per una explosió nuclear–, que semblaven força avesades a adreçar-se a grups de joves i d’infants com nosaltres, s’ajudaven amb il·lustracions d’estudiants d’art de la ciutat per narrar les seves experiències. Iniciatives tan senzilles com aquesta van situar-se al punt de mira de la reflexió quan parlàvem de projectes i d’activitats per promoure la cultura per la pau en l’àmbit local. Però la reflexió també va tenir una dimensió més global. La interculturalitat de la qual vam gaudir aquests dies amb persones de tot de països, cultures i religions, ens va permetre pensar en la pau també des d’una perspectiva més àmplia. Per tal de destacar-ne algun tret, quan parlem de “pau” aquí a Catalunya –m’atreviria a dir, fins i tot, als països europeus–, no acostumem a relacionar el concepte amb l’energia nuclear, i el que seria el mateix, amb l’ecologia. En canvi, sembla que en territori japonès aquesta és una qüestió indeslligable. Malgrat l’excessiu i exagerat consum de plàstic i d’embalatges de la societat nipona –o potser més aviat com a resposta a aquesta desmesura– ecologia i pau són dues cares de la mateixa moneda. La bomba atòmica i més recentment el desastre de Fukushima han sigut el motor de molts debats ètics al voltant de l’ús de l’energia nuclear i de les conseqüències que pot comportar de malmetre el planeta. El risc desmesurat d’accident, el problema de la gestió de residus i els efectes, encara avui en dia tan difícils de determinar, de la radiació són presents en l’argumentari de molts activistes i intel·lectuals que asseguren que el deteriorament del medi ambient no és sinó una forma de violència envers les noves generacions. Memòria i futur s’han entremesclat aquests dies a Hiroshima per convèncer-nos que el foment d’energies renovables, la memòria com a eina per fer justícia i el desarmament a tots els nivells són l’única via possible. Però paradoxalment, només en posar un peu a Catalunya m’assabento que qui encapçalarà la manifestació del 17 d’agost a Barcelona, en record de les víctimes de l’atemptat terrorista, serà el venedor d’armament més reputat de l’Estat. Potser encara no hem entès la lliçó del passat.

Escoltar les històries de la Keiko i la Yoshiko, dues supervivents, em va fer pensar en el lligam que Granollers té amb Hiroshima

Lliçons de pau a Hiroshima