Malgrat la por a transformar o ser transformats, necessitem travessar llindars nous

El llindar és la part inferior de l’obertura d’una porta que marca el límit entre dins i fora. En sentit figurat, parlem del llindar de la pobresa o de la vellesa. Un llindar és lloc de pas cap allò desconegut i com diu Byung-Chul Han a La expulsión de lo distinto. (Herder, 2018): “Quien traspasa un umbral se somete a una transformación. El umbral como lugar de transformación duele. Le es inherente el dolor.” La pandèmia ha estat llindar, ens ha fet mal, per a molts no ha estat un llindar sinó el llindar definitiu. L’aturada, conseqüència de la pandèmia, va fer pensar que en podíem traspassar de nous, potser cap al decreixement i desaprendre l’esperit consumista, potser per a un nou conviure els uns amb els altres. La incertesa del present ens sacseja i qüestiona el sentit de l’educació. Per això cal recordar que som el que l’educació ens fa ser (o ens deixa ser). Malgrat la por a transformar o a ser transformats, necessitem travessar llindars nous, encara que suposin una metamorfosi de l’educació. Ens hem d’espolsar la por i posar el peu a l’altra banda del llindar. Si no ho fem correm el risc d’anar enrere i perdre el poc que hem guanyat els darrers anys. Si decidíssim mantenir-nos parats en el llindar, que sigui per agafar aire i seguir amb més força i per repensar l’educació i redefinir el paper de l’escola. Però no ens podem eternitzar en el llindar. El rellotge corre veloç i els senyals que es perceben no alimenten l’optimisme. Molts s’han entestat a recuperar la carrera cap al creixement econòmic com si el món, la Terra, no hagués dit res. Altres restem aturats en el llindar, paralitzats per la por de no encertar la porta, conscients que vivim un canvi d’època, un final d’etapa, que requereix decisions valentes, poc assajades però urgents per assegurar futur a les noves generacions. Alguns altres han estat precipitats per l’esvoranc obert a un pas del seu llindar, exclosos definitivament, convertits en residu. Tota crisi genera vulnerabilitat que a cada batzegada atrapa més infants i adolescents, aquells que haurien d’estar més protegits. Ells mereixen que els diguem per què i per a què els eduquem. Potser primer hem de respondre algunes preguntes: com volem ser educats i com podem educar per fer el trajecte de vida que ens quedi? Quin llindar traspassem per deixar-nos deseducar i transformar l’educació? Com fer-ho perquè allò que és urgent sigui poc dolorós?

Malgrat la por a transformar o ser transformats, necessitem travessar llindars nous

Llindars