Sorgeixen tot de termes freqüents en els usos quotidians, com localitat, localitzar o deslocalitzar

La mirada àmplia que caracteritza aquesta secció ens permet incorporar al material de trinxera un terme aparentment tan allunyat de la trifulga nacional com aquest. De la mateixa manera que en èpoques anteriors la migració laboral massiva es va fer servir com a instrument de descatalanització per dissolució, ara mateix és lícit sospitar que al govern espanyol no li va gens malament la vinguda a Barcelona, no massiva, però sí nombrosa, d’empleats de multinacionals que, pagant preus exorbitants pels pisos, contribueixen alhora a fer-los pujar. Un cercle viciós que expulsa els autòctons del seu hàbitat i empeny així una mica més la desnacionalització de la capital. Tant, que gairebé es podria reformular el famosíssim retruc a la pregunta: “Què hem de fer?” per respondre, en una fórmula més llarga i tràgicament actual: “Vendre la casa i anar de lloguer a la quinta forca, allà on puguem pagar un preu assequible sense haver-nos-hi de deixar el sou sencer i encara no arribar-hi.” D’acord, potser l’he feta una mica massa llarga per poder-la recordar, però és que tot plegat clama al cel. I fins i tot si aquesta sospita no fos real, valdria la pena esventrar la paraula en qüestió per l’atractiu que té aquesta família, carregada de curiositats. Em refereixo a la família de lloc, que n’és la matriu, amb la seva seixantena de derivats. I com que la cosa s’ho mereix començaré pels cultes, que és, de les dues branques principals, la que s’ha conservat més pròxima a l’original (locus). Des de col·locar i els seus fills (col·locació, col·locat, inclosos els sentis figurats que els associen al submon de les drogues) a dislocar i, sobretot, a local. És d’aquest darrer d’on sorgeixen tot de termes freqüents en els usos quotidians, com ara localitat, localitzar o un de tan tristament cèlebre com deslocalitzar. També pengen de local compostos més específics com geolocalització, localitzable o localisme. Finalment, completen la gran branca dels derivats cultes els formats a partir del prefix loco-, una mitja dotzeneta que no poden no caure’ns simpàtics. El més conegut és locomotora, però pocs saben que també existeix la seva bessona locomotriu (de significat un poc diferent: ‘Que produeix la locomoció’). Així mateix, comptem amb locomotiu (‘relatiu a la locomoció’: els significats són certament de matís) i, finalment, els dos més divertits: locòdrom (‘circuit ferroviari per a la prova de locomotores i automotors’) i locomòbil (‘que es pot moure d’un lloc a un altre’). No em digueu que no semblen realment de dibuixos animats.

Sorgeixen tot de termes freqüents en els usos quotidians, com localitat, localitzar o deslocalitzar

Lloguer (I)