Lloros
Què? Ja heu tornat a la platja? Heu buscat les costes i la sal? Heu estirat la tovallola a certa distància i heu dit: ai que bé, l’aire lliure i el sol i les coses de l’estiu així, després de tants mesos d’hivern?
Jo sí. Ja ho he fet i sé que serà un dels clàssics d’aquest estiu especial. Tot i que, la veritat, he de dir que hi ha un subtema del clàssic que em posa molt nerviosa. No, no són els nens i nenes liant-la i esquitxant. No, no són els grups de joves amb les hormones revolucionades i no, no són els guiris, que sí, ho sé, ja van arribant i ràpid.
Són els lloros. Val, ara semblaré vella perquè aquesta expressió de lloro és antiga, ho sé, però sempre m’ha fet gràcia i segur que tots sabeu què vull dir.
L’aparell que emet soroll, la ràdio, la música, els mòbils, els altaveus i la selecció musical dels veïns de platja crec que són un dels clàssics d’aquest estiu i reconec que no m’agrada gens.
A mi la música m’agrada moltíssim. A casa sona força i el teatre i el cinema musical han estat sempre una de les meves debilitats. Tenim una selecció musical eclèctica i crec que convencional i sé molt bé el que no m’agrada perquè no m’emociona, mira que senzill. Lligo moments de la meva vida a cançons i els concerts a l’aire lliure m’encanten.
Però dit això i per molt que el meu veí de tovallola o de parc tingui exactament els mateixos gustos musicals que jo (que ja seria difícil, però imaginem-ho), no entenc per què estic obligada a escoltar la seva música quan ell digui.
No és només una qüestió de civisme, que sí, sobretot, sinó també de llibertat. I com sempre, la llibertat de l’un acaba on comença la de l’altre i mira per on, aquí és claríssim l’exemple.
Ell té dret a escoltar la seva música a la platja? Cert. Jo tinc dret a no sentir-la? Cert també. Així que, mira que fàcil, un invent increïble de la humanitat, els auriculars, resol la qüestió.
Però em sembla que no ho acaben de tenir clar això tots aquests dels lloros. I no és un o dos, que aquest any ja me n’he trobat molts. Fins i tot caminant, pel carrer.
Com és que no veuen que molesten? O ho veuen i passen de tot?
Els lloros han de ser individuals, personals i si són de col·lectiu, entre parets insonoritzades.
Mira, sort que amb el nou degoteig de casos estarem confinats de seguida de nou i podrem escoltar música només quan i quina vulguem.