Escriure és un acte individual i solitari de reflexió que ens obliga a parar i pensar, un fet poc habitual en un món modern on tot va molt ràpid

Dimecres, 14 de febrer de 2018 Tarda He quedat per fer un cafè amb un amic a Can Noguera, el bar que hi ha al mig de Sant Pere de Vilamajor. El bar on els meus pares van celebrar el seu casament; allà on vam festejar que havíem acabat la casa; on tants dissabtes al matí ens hem trobat per planificar la festa del Vilamagore Medieval mentre esmorzàvem; on hem anat a fer un entrepà després de molts dies de no veure el meu fill gran o un dinar per celebrar qualsevol cosa celebrable (no podem deixar passar cap ocasió per celebrar coses); on hem fet vermuts de divendres al migdia amb els companys-amics de feina... Un lloc on he passat molts bons moments parlant, treballant i compartint la vida. Aquesta setmana s’ha mort el traductor i catedràtic de la UAB Joan Fontcoberta, per a mi, així com per a molta gent, sempre serà el traductor de Stefan Zweig. Cal que reconeguem i valorem com es mereix la gran tasca dels traductors perquè massa sovint passen desapercebuts. Zweig és un autor d’una escriptura exquisida que vaig descobrir ara fa uns quants anys a La Tec-Ca (el Taller d’Escriptura Creativa del Casal de la Gent Gran de Cardedeu) que coordina, amb molta creativitat i encert, l’escriptora i amiga Rosa Maria Pascual Sellent. Activitats com la que porta a terme l’estimada escriptora cardedeuenca, motivant la gent a escriure i convidant els autors per acostar-los al públic, representen una gran labor en favor del coneixement i l’estima de la literatura. Vespre Tinc un secret, un secret que frisa per sortir, un secret que pot acabar sent una realitat molt bonica, però de moment només és un secret. Qui sap, potser si tot va bé, aviat deixarà de ser un secret. Malgrat que costin de mantenir guardats, és meravellós tenir secrets, tot i que encara és millor poder compartir-los. Dijous, 15 de febrer de 2018 Matí La trobada-cafè d’ahir era amb un amic que entre moltes altres coses, com ara ser responsable del Punt d’Informació La Mongia de Sant Pere de Vilamajor, és el coordinador del Centre d’Estudis local (CESPV), del qual sóc membre des de fa 12 anys. Com a grup de treball lligat a l’Ajuntament tenim per objectiu fer recerca i deixar constància de la història i la cultura local. Bé, o el que és el mateix, uns quants eixelebrats de molt diferents camps professionals disposats a perdre hores desinteressadament perquè no es perdi la memòria del nostre poble. Malgrat que som pocs, que no ens reporta cap benefici econòmic, sinó més aviat maldecaps, em sento molt orgullosa de formar-ne part. Sempre penso que el fet d’haver entrat en aquest grup, i d’haver publicat amb ells els primers articles i el meu primer llibre, em va esperonar a escriure amb continuïtat i amb el ferm propòsit de mirar-ho com una feina, no com una afició. La trobada d’ahir era per veure com avançava el darrer llibre que publicarem com a CESPV. Es tracta del diccionari de topònims del nostre poble que ha escrit l’Enric Garcia-Pey, que ha fet un treball immens de recuperació no tan sols del nostre poble, sinó de la majoria dels pobles del Vallès Oriental. Si tot va bé, el llibre sortirà al mes d’abril. M’emociona veure com gràcies al treball ingent de recerca arxivera i d’una immensa feinada de treball de camp podrem conservar els noms de les fonts, masies, camps... que havíem sentit a pronunciar als avis del nostre poble. Hem de tenir molt present que l’oblit és també una forma de mort. Divendres, 16 de febrer de 2018 Tarda Casualment, o no, els darrers dies he parlat amb diferents persones del tema de l’escriptura com a teràpia, amb cadascun d’ells per separat i arran de motius i situacions diferents. Escriure és un acte individual i solitari de reflexió que ens obliga a parar i pensar, un fet poc habitual en un món modern on tot va molt ràpid. Escriure implica rescatar emocions i sentiments arrapats dins nostre, sentiments que a vegades no som capaços ni de reconèixer i molt menys de dir en veu alta. El meu pare va morir fa gairebé 14 anys d’accident. Cada mort té un procés de dol diferent, però en aquest cas el pitjor va ser no poder-me’n acomiadar. Va marxar a buscar el pa i no el vam tornar a veure mai més, ni viu, ni mort. Dins meu van quedar empresonades totes les paraules que li hauria d’haver dit i no vaig dir i que ja mai més no li podria dir. No el vaig poder tocar per darrera vegada encara que el seu cos fos fred i ell no em pogués escoltar. I si una cosa em va ajudar va ser escriure el meu primer llibre, Vols que t’expliqui... Vilamajor? No era un llibre que parlés d’ell, en absolut, era un llibre del nostre poble, però va ser el meu petit homenatge, la meva manera de dir-li adéu, després de presentar-lo aquell 18 d’abril de 2009 vaig sentir una immensa pau interior. Escriure ens reconcilia amb la vida.

Escriure és un acte individual i solitari de reflexió que ens obliga a parar i pensar, un fet poc habitual en un món modern on tot va molt ràpid

L’oblit és també una forma de mort