Viure ocupant no és fàcil. No li ho desitgem a ningú i ho evitaríem de gust per nosaltres i les nostres famílies

Al Vallès Oriental diversos centenars de famílies vivim en pisos ocupats. Pisos legalment propietat de bancs o fons d’inversió aconseguits a execucions hipotecàries que durant molts anys van ser buits. No ocupem per ideologia o per preferència. Ocupem com a última alternativa per accedir a un habitatge, per a nosaltres i per a les nostres famílies, per als nostres fills menors. Amb unes administracions públiques incapaces de proveir el dret a l’habitatge hem hagut d’autotutelar-nos aquest dret. No és fàcil accedir a hores d’ara a un habitatge. Fins i tot amb dos salaris pot resultat impossible. Si a sobre ets immigrant és pràcticament irrealitzable. Viure ocupant no és fàcil. No li ho desitgem a ningú i ho evitaríem de gust per nosaltres i les nostres famílies. Com a mínim es triga un cert temps a tenir aigua corrent. Anar a buscar aigua a la font pública amb garrafes? Sí, si l’Ajuntament no ha tallat el subministrament de la font. És impossible tenir llum i gas legalment. Alguns tenen la llum connectada il·legalment i s’arrisquen a una sanció o a un accident perillós. Uns altres la tenen gràcies a la solidaritat dels seus veïns. Molts nens han de fer els seus deures a la biblioteca. És difícil per a un nen viure sense llum en una ciutat del segle XXI. Bastants no tenen més remei. Però el pitjor és viure amb l’angoixa del desallotjament i d’on haver d’anar després. I tot aquest estigma i criminalització que acompanya l’ocupació. El focus públic es posa sempre als pisos on es distribueixen drogues, en les màfies que trafiquen amb habitatges, en els conflictes veïnals, en els comportaments incívics i mai en les realitats de la immensa majoria de les famílies que estem ocupant. També es difonen boles, a vegades es presenten com a notícia a la premsa seriosa, com ara que en tornar de vacances, a vegades de comprar el pa, pots trobar-te l’habitatge ocupat i que no el recuperaràs fins molts mesos més tard, quan en realitat aquest és un cas protegit penalment com a violació de domicili i suposa una acció policial immediata. Dijous 13 de març, el Consell Comarcal va organitzar una primera sessió d’unes jornades sobre ocupació d’habitatge. Està bé tractar el tema. Se n’ha de parlar perquè se’n parla poc i malament. Però es pot parlar d’aquest tema sense escoltar les persones que ocupen? És l’ocupació un problema tècnic que resoldran els tècnics i no és més aviat un problema polític de fer efectius drets? Per la informació que hem llegit d’aquestes jornades, s’hi han dit algunes coses interessants, sobretot en allò relacionat amb les causes de la ocupació. Tot i això, la perspectiva general ens sembla absolutament errònia. L’ocupació és vista com un problema enfarfegós per als ajuntaments, una qüestió que malmet la vida plàcida dels governs municipals. No avançarem en la solució del problema mentre no contemplem l’ocupació des de la perspectiva del dret a l’habitatge. L’habitatge és un dret i no ha de ser una mercaderia que, pel seu preu, exclou a una part de la societat. Les administracions públiques, els ajuntaments i els ens comarcals també han de partir de la seva obligació de fer-lo efectiu. Mentrestant, nosaltres estem orgulloses de lluitar, ocupant, pel nostre dret a l’habitatge; de fer-ho col·lectivament en una organització com la PAH, que ha impulsat una llei que inclou, entre altres coses, l’obligació de les administracions públiques de reallotjar en cas de desnonament; de posar els nostres cossos com a barrera davant de qualsevol intent de desallotjament forçós del qual tinguem notícia; de lluitar pel dret a l’habitatge per a tots i totes, per aconseguir lloguers adequats als ingressos, perquè disposem d’un parc públic d’habitatges al qual s’incorporin els pisos buits de bancs i fons.

Viure ocupant no és fàcil. No li ho desitgem a ningú i ho evitaríem de gust per nosaltres i les nostres famílies

L’ocupació d’habitatges al Vallès Oriental