De vegades els catalans perdem la memòria i ens fa mal agraïts –l’autocrítica és molt necessària–. L’11 de setembre de […]

De vegades els catalans perdem la memòria i ens fa mal agraïts –l’autocrítica és molt necessària–. L’11 de setembre de 1714 molts barcelonins i catalans van resistir fins la mort per defensar les Constitucions catalanes i la nostra llibertat enfront de les tropes borbòniques de Felip V reforçades definitivament pel seu avi, Lluís XIV de França, que considerava el seu net com un inútil. Aquest fet èpic de la nostra història és ben conegut i no m’hi entretindré més. Em pregunto: som dignes successors d’aquells defensors de la pàtria? Alguns autors asseguren que no hi ha independència sense morts. Anem a pams. El 1905 Noruega formava part del regne de Suècia, però aquest mateix any el Parlament de Noruega va votar en referèndum la seva independència. El dret d’autodeterminació és part dels drets humans. Els països considerats de democràcia plena respecten aquests drets, d’altres com l’Estat espanyol, no. Mesos després del referèndum noruec ambdós països signaven el tractat de separació pacíficament, sense cap mort. Això succeïa tan sols al segle passat. Noruega independent va prosperar cap a l’estat del benestar amb una democràcia classificada del 98, 7%. La prestigiosa revista The Economist publica anualment una classificació segons el grau de democràcia dels estats. En la del 2026 entre els estats de democràcia plena hi figuren Noruega, Suècia o Alemanya. Els EUA, Israel o Espanya consten com a democràcia defectuosa. Rússia, com a estat autoritari. Com a coneixedor de gairebé tots els països llatinoamericans i, en especial de Mèxic, goso recordar com aquells Estados Unidos de México es van independitzar d’Espanya no sense milers de morts. He estat diverses vegades en una població mexicana que m’encanta per la seva senzillesa i els seus aires locals. Es tracta de Dolores Hidalgo. Abans del 1810 es deia només Dolores. Però el 16 de setembre d’aquell any, el que en diríem el seu rector, allí el cura Hidalgo, va tocar les campanes de l’església proclamant el conegut com El Grito de Dolores que segons alguns historiadors va dir: “¡Que viva México i mueran los gachupines! [així anomenaven als espanyols]”. Aquesta va ser la guspira que va encendre la revolució mexicana cap a la independència que no es consumaria fins 11 anys després, el 27 de setembre del 1821. Mèxic celebra la seva independència el dia 16 de setembre. La independència de la resta de països llatinoamericans esdevingué entre els anys 1811 i 1844, tret de Cuba i Puerto Rico que ho foren l’any 1898. Ja en el decurs de l’any 1808 en no concedir Espanya el vot a indis ni mestissos es van crear en diversos països les anomenades juntes revolucionàries. El 1809 es funden les juntes a Buenos Aires, Caracas i Quito. Les revolucions les encapçalaren els criolls, fills o descendents d’espanyols. El primer país a independitzar-se d’Espanya fou Veneçuela el 1811, essent el líder alliberador el general Simón Bolívar. El mateix any seguiren aquest procés el Paraguai i El Salvador. El 1816, ara fa 210 anys, el general José de San Martín va liderar la independència de l’Argentina. Aquest general, juntament amb el xilè O’Higgins, van aconseguir l’alliberament de Xile. L’any 1821, a més de Mèxic, es van independitzar Guatemala, Costa Rica, Panamà, el Perú, Nicaragua i Hondures. El cap de l’alliberament de Panamà va ser Simón Bolívar i el del Perú, San Martín, que el 1825 també va ser el líder de la independència de Bolívia. L’any 1828 l’Uruguai es va separar del Brasil i de l’actual Argentina i va esdevenir un estat independent. El 1830 Simón Bolívar va ser l’artífex de la independència de Colòmbia i l’Equador. La República Dominicana, de primer es va separar d’Haití, però seguí dessota el control colonial espanyol fins que se’n va deslliurar el 1865. El processos d’independència de Cuba, Puerto Rico i Filipines són casos a part, però sempre amb els Estats Units pel mig. Aquests van envair Cuba, que no es va independitzar fins al 1902. Puerto Rico també va ser ocupada pels Estats Units i el 1898 va aconseguir l’estatus d’estat lliure associat. Les Filipines van lluitar contra el espanyols però els nord-americans la van comprar a l’Estat espanyol per 20 milions de dòlars; les illes van independitzar-se definitivament l’any 1946. Tots aquests processos d’independència es van aconseguir amb guerres sanguinàries. L’excepció va ser Panamà, que es va alliberar d’Espanya sobre la base d’un acord. Els altres països centre americans com El Salvador, Guatemala, Costa Rica, Nicaragua i Hondures, malgrat que també es van separar pacíficament d’Espanya, van patir episodis de violència interns fins la seva relativa estabilització. La història de Catalunya ha estat un seguit de declaracions d’independència més o menys reeixides. La primera vegada en què Catalunya va esdevenir independent va ser l’any 988, quan el comte Borrell II va integrar tots els comtats catalans fundant el Principat de Catalunya quan Espanya encara no existia –amb el casament d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó el 1469 no es crea un estat sinó un conglomerat de nacions–. Segons els autors el naixement d’Espanya com a estat podria haver esdevingut fins el 1724, 1812, 1870 o el 1874. La primera constitució catalana data del 1060. Les Corts Catalanes, del 1192. Val a recordar la gran tasca que al segle XIII Jaume I el Conqueridor va dur a terme essent el forjador dels Països Catalans. El 1641 el president de la Generalitat de l’època, Pau Claris, va proclamar la República Catalana. El 1873 hi ha un altre intent de proclamar l’Estat català liderat pel diputat Baldomer Lostau. El novembre de 1926 s’esdevenen els coneguts coma Fets de Prats de Molló encapçalats pel general Francesc Macià, que van ser avortats per la policia francesa. El 14 d’abril de 1931 el president Francesc Macià, des del balcó del Palau de la Generalitat, proclamà la República Catalana. El 6 d’octubre de 1934 el president Lluís Companys, des del mateix lloc, proclamà l’Estat català dins la República Federal Espanyola. Ambdues declaracions foren bastant efímeres. Al primer quart del segle XXI, el 13 de setembre de 2009 l’alcalde d’Arenys de Munt endega una consulta sobre la independència que ràpidament és repetida per molts municipis de Catalunya. El 12 d’abril de 2012 es funda l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), l’objectiu de la qual és treballar per assolir la independència de Catalunya. L’11 de setembre del mateix any la manifestació reuneix més d’un milió de persones. El 9 de novembre de 2014 el president Artur Mas convoca una consulta popular que per gran majoria es declara a favor de la independència de Catalunya. El 2015 una coalició integrada per CDC, ERC, Demòcrates, que amb el concurs de la CUP –resulta sobrer entrar en més detalls en aquest moment– reuneix una majoria absoluta a la Cambra Catalana que acaba fent president l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont. Tot recolzat per associacions civils com l’ANC i Omnium Cultural. Amb aquesta majoria democràtica al Parlament, el govern Puigdemont convoca el Referèndum d’Autodeterminació per a l’1 d’octubre de 2017. De tots són coneguts els sagnants episodis perpetrats per les anomenades forces de l’ordre espanyoles dirigides pel govern del fracassat Mariano Rajoy i la seva camarilla de polítics, caps de policies nacionals i Guàrdia Civil. Aquella jornada i les seves aterridores imatges van donar la volta al món. La majoria a favor de sí va ser aclaparadora i aquella data, sense víctimes mortals però amb milers de ferits, s’ha convertit en una gesta que passarà a la història de Catalunya per vergonya de l’opressor Estat espanyol. El 27 d’octubre següent, el Parlament de Catalunya aprovà per 70 vots a favor i 10 en contra la proposta de resolució que regula la proclamació de la República Catalana. El president Puigdemont, tot seguit, formalitza aquesta proclamació, però un minut després la deixa en suspens, ves a saber sota quines amenaces de bany de sang per part dels poders fàctics de l’Estat espanyol. Queda per a la història, que segueix. Cal que aquest 11 de setembre recordem els màrtirs de l’any 1714, però també tota la història de voluntats d’independència del poble català, que algun dia ha d’assolir el seu estat propi per la via pacífica i democràtica.

De vegades els catalans perdem la memòria i ens fa mal agraïts –l’autocrítica és molt necessària–. L’11 de setembre de […]

L’Onze de Setembre i els processos d’independència