“L’única manera de sobreviure és ser optimista. Si no som així, com podrem suportar l’horror?”

Dilluns 1 de juny de 2020
Tarda
Vuitantè dia de confinament. Sortim a caminar, hi ha alguna boira. La major part de Catalunya entra a la fase 2, però les regions sanitàries de Barcelona i l’àrea metropolitana nord i sud continuem en la fase 1, però s’unifiquen i estarà permesa la mobilitat interna. Tinc videotrucada de seguiment amb el meu grup d’alumnes. La tecnologia ens fa sentir més a prop, però res no pot substituir el contacte humà.
Continuen les manifestacions a moltes ciutats de tot el món per protestar després de l’assassinat a sang freda de l’afroamericà George Floyd a mans de la policia. Fa tres anys que es va morir en Carles Capdevila. Recordo les seves paraules i les faig meves: “L’optimisme és la millor opció.”
Quedo per fer un cafè i gaudeixo del plaer de la conversa.

Dimarts 2 de juny de 2020
Migdia
Vuitanta-unè dia de confinament. Matí emboirat. No he sortit i ho trobo a faltar. Segons una amiga psicòloga, no hi ha res més difícil en el comportament humà que aconseguir un canvi d’hàbits. Diu que els hàbits són comportaments congelats i que no pots crear hàbits nous si no els descongeles. Crear l’hàbit de sortir a caminar de bon matí no puc dir que no m’hagi costat, però ara, és una necessitat.

Dimecres 3 de juny de 2020
Capvespre
Vuitanta-dosè dia de confinament. Cel de cabretes que avisa canvi de temps. Sortim a caminar amb impermeable.
A la tarda, assisteixo a la meva primera assemblea d’Escrivim (l’associació professional d’escriptores i escriptors de literatura). M’hi trobo amb la M. Carme Roca i el Ramon Gasch. Els altres no em coneixen; a molts els he llegit i són referents, com el Sebastià Bennasar, la Maite Carranza, l’Anna Manso o la Gemma Lienes. Mentre anem fent un repàs de diferents temes, veig la pluja caient mandrosament rere els vidres de l’altell. El resum és aquest: escriure en català no és senzill; la literatura infantil i juvenil continua estant poc prestigiada i queda molta feina per fer.

Dijous 4 de juny de 2020
Vespre
Vuitanta-tresè dia de confinament. Plovisqueja, però sortim igualment. Claustre on line al matí. A la tarda, videotrucada de sessió d’avaluació i acabar de posar la feina per a la setmana vinent. Plou amb ganes, a Sant Antoni ha caigut calamarsa. Estic fins tard a l’ordinador.

Divendres 5 de juny de 2020
Vespre
Vuitanta-tresè dia de confinament. Surto a caminar. Fa un dia boirós. Després de gairebé tres mesos torno a l’escola. Sense nens, és un edifici trist. El retrobament amb els companys també és estrany, sense abraçades, sense petons. Tota la vida exaltant el poder de la mirada i ara constatem com n’arriba a ser de buida l’expressió sense un somriure. Trobo a faltar pintar-me els llavis, ara tan sols em pinto el rímel i la ratlla negra dels ulls.
Sopem a la terrassa amb jersei, la lluna plena i el rauc de les granotes ens acompanya.

Dissabte 6 de juny de 2020
Tarda
Vuitanta-quatrè dia de confinament. Acabo La noia de la resistència, m’ha enamorat. En Xulio Ricardo Trigo ens mostra la llum i les ombres d’allò que ens vol presentar en cada moment fent ús del domini de la tècnica fotogràfica. És de lectura fàcil, però amb un llenguatge d’una gran riquesa poètica i reflexions tan profundes com aquesta: “L’única manera de sobreviure és ser optimista. Si no som així, com podrem suportar l’horror?” Amb una estructura ben trenada entre el passat en tercera persona, del París dels anys 40 de l’Anne-Marie i, el present dels 90, de la seva filla Meritxell, en primera persona. Dues generacions, una sola història. Un bonic homenatge a Montserrat Roig i a tots aquells que van lluitar contra el feixisme, un monstre que continua ben viu. Una meravella de llibre que llegireu a glops i que us deixarà assedegats, perquè se us farà curt.

Diumenge 7 de juny de 2020
Vespre
Vuitanta-cinquè dia de confinament. Plego roba i miro Unorthodox. No soc gaire de sèries, prefereixo les pel·lícules, començar i acabar. Però és una minisèrie. Gairebé me l’he polida d’una tirada. Està basada en l’autobiografia de la Deborah Feldman, una dona jueva de la comunitat ultraortodoxa de Brooklyn (Nova York) que es trasllada a Berlín, on viu la seva mare, fugint d’un matrimoni i d’un clan que l’ofega. Una història colpidora, interpretada de manera excepcional per la israeliana Shira Haas, que ens mostra com la religió pot marcar les nostres vides. Ben aviat sortirà publicat el llibre en català.