No oblidem la importància i la força dels personatges secundaris

Feia estona que pensava que duia el fil de la mascareta massa ajustat. Notava una pressió darrere l’orella esquerra que em feia la guitza i temia mirar-me al mirall i que, qui em mirés, fos el Palomino. Unes hores més tard, però, en arribar a casa, m’he adonat que aquell centímetre de goma emprenyadora era més poderosa del que em pensava: havia aconseguit fer-me un tall darrere l’orella esquerra. Immediatament, com a bon tintinòleg, he pensat en aquella figureta de fusta d’origen Chimú i en l’aventura d’en Tintín i el seu estimat gos Milú per recuperar-la. Se m’ha acudit que el misteri d’aquest nou virus que ens ataca podria ser l’escenari perfecte per al desenvolupament d’un nou reportatge de l’intrèpid periodista. Mentre els habitants d’arreu del món es queden tancats a casa, la parella d’agents Dupond i Dupont intenten gestionar la situació. El problema és que un afirma, l’altre reitera, però, ai!, canvia quatre paraules i diu el contrari, “de fet, jo encara diria més”, diu una cosa ben bé sense sentit. Paral·lelament, el professor Tornassol –dur d’orella, per cert!– treballa en benefici de la humanitat –o d’una part– per trobar una píndola curativa. Evidentment, al final de la història, l’astut Tintín acaba descobrint que darrere de tot l’entramat hi ha en Rastapopoulus, el malvat empresari que fa moure tots els fils; el reconegut antagonista que s’alia amb qui calgui per treure’n profit. Què els passa, però, a tots els personatges secundaris? Resulta que a la Castafiore i al seu pianista els han anul·lat tots els concerts. Ja no pot comprar joies ni trenca copes de cristall cada dos per tres, així que els fabricants es queden sense feina. El jove Xang es va fer fotògraf, amb els retrats que feia es guanyava quatre calerons i n’invertia uns quants a les festes majors. Gràcies al seu somriure tímid, era el rei de l’envelat. Ara, però, ni calerons ni mirades de complicitat. Per sort hi ha bones notícies: el capità Haddock, el vell llop de mar, ha canviat de vida. Tancat a casa ha deixat de cridar el mal temps, ara mata el temps recordant vells temps i ha arribat a la conclusió que no pot perdre el temps. Es deixa de “llamps i trons”, fa un glop de rom i es decideix a trucar a la Castafiore. Li ha expressat el seu amor, ha arribat a temps. A les novel·les, com en la història, sempre es recorden els protagonistes, els que fan un titular de cada pas de la seva vida. No oblidem, però, la importància i la força dels secundaris. En Milú va salvar molts cops en Tintín. Ep! Vigileu també amb els venedors d’andròmines com l’Oliveira de Figueira, que amb la seva capacitat de convicció, la seva suposada predisposició a ajudar i la invitació d’un vi d’Oporto fa anar en Tintín per allà on vol. Destrieu la informació. Aquesta aventura que he ideat improvisadament, podria afegir l’anotació d’“Inspirada en fets reals”. Aquest divendres, 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, ens han escapçat els actes. Durant molts anys he viscut el dia de forma festiva i reivindicativa, m’agrada participar i aportar la meva energia. Aquest any regna la incertesa, ja ho sabem; l’únic que tinc clar, de moment, és que el començo amb L’orella escapçada. Salut i cuideu-vos!