Macarrons brasilers amb verdures i soja i te negre de Nadal

Dimarts, 13 de novembre de 2018 Migdia La cançó Conte medieval d’Ebri Knight arriba des de la cuina al meu altell; el vidre que fa de paret fins a mitja alçada deixa enfilar gustosament l’alegre melodia de bracet de la flaire del menjar. Asseguda davant l’ordinador els peus se’m mouen sols. Ha tornat el meu fill gran i està preparant uns deliciosos macarrons brasilers amb verdures i soja. Dinem plegats mentre ens posem al dia. Sóc feliç i tinc les piles carregades per treballar amb empenta tota la tarda. Dimecres, 14 de novembre de 2018 Tarda Aquest migdia he plegat puntual de la feina. La periodista Montse Hidalgo ens entrevistava al Toni Broncano i a mi a les 13.00h a l’espai L’aigua clara de La Xarxa Ràdio. Hem parlat del Grup d’Escriptors del Montseny, del qual tots dos formem part. Ha estat un experiència molt interessant poder conèixer les instal·lacions de La Xarxa i tenir l’oportunitat d’explicar la tasca de la nostra associació. Torno a casa aviat. Dino, em prenc un te negre de Nadal –diumenge vaig anar a comprar te a granel al mercat– i pujo a l’altell. Estic fent un àlbum digital de fotografies pel 18è aniversari del meu fill petit. Ja no recordava com n’és de pesat, i encara més, quan has d’escanejar moltes de les imatges perquè eren de l’època predigital. Però quan el seu germà va celebrar la majoria d’edat li vaig fer un àlbum recopilatori i ara és el seu torn. Fa il·lusió, però és una feinada, sort que només tinc dos fills. Dijous, 15 de novembre de 2018 Tarda Plou i trona seguit, però sense gaire determinació; el focus de la tempesta sembla llunyà. Continuo treballant en el maleït àlbum, per sort ja l’estic acabant. Marxa la corrent! I al cap d’uns instants torna. A corre-cuita engego de nou l’ordinador. “Mare de Déu del Disc Dur i del Disc Extraïble, apiadeu-vos de mi! Ja quasi el tenia acabat i ara no s’obre. Déu dels Programes Informàtics, fes que tot torni a ser com abans, et prometo que quan em tregui aquesta feinada de sobre: endreçaré l’escriptori, eliminaré tots els correus electrònics que crien pèl, organitzaré les carpetes i faré còpia de tot.” Així em poso dels nervis! Si no ho puc resoldre no tinc temps per començar-lo de cap i de nou. Reinicio l’ordinador i es produeix el miracle. Finalment aconsegueixo obrir el projecte i enllestir-lo. I encara no ha passat mitja hora que ja he oblidat totes les promeses... No tinc remei, soc una pecadora nata. Divendres, 16 de novembre de 2018 Migdia Avui és el Dia de les Llibreries, un dia excel·lent per signar un contracte, oi? És fantàstic que les coses vagin endavant quan treballes molt i molt. Em moro de ganes de xerrar-ho tot, però no puc. Per sort, aviat us podré anar explicant més coses. Tarda Plou amb paciència, per no dir amb apatia. Truquen al timbre, em porten un llibre que he comprat per internet: Per què ens estimem les dones?, de Mircea Cârtârescu. Me l’ha recomanat una amiga. I m’arriba l’avís de la biblioteca de Sant Antoni de Vilamajor que ja tinc a la meva disposició El conte de la serventa, de Margaret Atwood, que tenia reservat. Algú em pot dir on puc comprar temps? Diumenge, 18 de novembre de 2018 Tarda M’aixeco ben d’hora, vull acabar la segona lectura d’Els secrets del planeta Mots del Jordi Sedó, que presento demà dilluns a Cardedeu i dimarts a l’Ametlla del Vallès. Les relectures sempre ens mostren matisos i descobertes que havíem passat per alt. I m’aturo davant d’un paràgraf: “Probablement, però, no hi ha cap causa que sigui prou justa si aquesta s’ha de guanyar per la força perquè l’ús de la violència no es pot justificar de cap manera i, a més, difícilment resol mai cap conflicte. Ben al contrari, l’intensifica, encara que, en un primer moment, la possible victòria doni una aparença de solució, que sempre resulta ser falsa.” Aquell llibre va ser editat el maig de 2018, no sé si en aquell moment el seu autor tenia algun fet concret al cap o era una reflexió generalista. Em ve a la ment el diumenge 1 d’octubre de 2017, la violència que vam rebre com a poble en l’afany repressor de l’Estat espanyol. Totes les imatges que hem vist una i mil vegades, el documental de La gent de l’escala... Ens van colpejar, ens van ferir, però no ens van humiliar. I res va canviar, absolutament res, perquè el nostre sentiment independentista és més fort si cal avui. Ni la presó ni l’exili podran arrabassar el nostre desig pacífic de llibertat.