L'emprenedor català hauria de navegar contra els vents que venen de Madrid i mirar cap a Europa

Fa uns dies el professor Guillem López i Casanovas, gran menorquí que representa Catalunya en la Comissió de Finançament de l’Estat, publicava a El Punt Avui un article titulat “Oblidar-se de Madrid”. El títol ja dona idea de per on van els trets. Per arrodonir-ho reprodueixo un destacat: “La comparació entre Catalunya i la Comunitat Madrilenya només pot afectar l’autoestima (la nostra), generar l’erosió de l’esforç propi i empetitir-nos per provincians. Madrid és la nena maca del nacionalisme espanyol; del de dretes i del d’esquerres.” D’aquestes consideracions, que ens haurien de fer reflexionar a tots nosaltres però molt especialment als nostres polítics, crec que val la pena treure’n algunes reflexions.

A Madrid hi dominen els poders fàctics de l’Estat que fan i desfan al seu caprici, com si tinguessin patent de cors, tot el que belluga damunt la pell de brau. A títol d’exemple, recordo les trucades del monarca que okupa el palau de la Zarzuela a empreses catalanes perquè traslladessin la seva seu, que vol dir des d’on paguen els impostos, fora de Catalunya. No sé amb quins arguments els convencia però a mi se m’acudeix que succeint a l’època del Primer d’Octubre els posava la por al cos dient-los que amb una Catalunya independent perdrien tot el mercat espanyol; amenaça? Això demostra que a Madrid creien més en l’efectivitat de la independència que nosaltres mateixos. Vam badar.

Madrid xucla contínuament de la mamella catalana i d’altres comunitats. Gasten sense mirar ni la capacitat productiva ni la llei de la competència i tots paguem l’acumulació de béns de tota mena que hi ha a Madrid. No els cal la nostra indústria, ni la llengua, ni la cultura. Els fa nosa. Allí prima el neoliberalisme amb una fiscalitat inferior perquè paga l’Estat. La pena és que ara els governs ultraconservadors del País Valencià i les Illes volen ser com Madrid i els arrossegaran al precipici perquè allí no paga l’Estat.

A Catalunya, aquest no ha de ser el nostre model; hem de mirar més lluny. Hem de valorar la nostra capacitat industrial i exportadora. Nosaltres depenem de nosaltres mateixos, però tenim un govern que no pensa així; mira cap a Madrid i això implica tenir l’enemic a casa. Tenim una infraestructura humana, universitària i de recerca que és el nucli del nostre propi progrés. Nosaltres, encara que ens adjudiquin percentatges d’immigració desproporcionats, sabem acollir, integrar i gestionar.

Només sentir parlar d’independència el poder central tremola perquè talment sembla com si hi creguessin més ells que no pas nosaltres, en aquesta possibilitat, i això corrobora que és real. Si trenquéssim amb el centralisme radial espanyol seríem imparables. El professor López i Casanovas, que m’acompanya durant tot aquest article, diu literalment: “Treballem aquí i ara amb les oportunitats que ens brinda Europa per a la transformació industrial i per al progrés científic, biomèdic, de xips i de supercomputació.” I és que el progrés científic ens ha de dur a l’avenç en tecnologia pròpia, desenvolupament industrial i creació d’ocupació estable. És cert que molts dels nostres científics han de marxar a l’estranger perquè troben millors condicions de treball que aquí. Però també és cert que molts científics de països avançats venen aquí perquè hi troben un potencial de futur enorme. D’altra banda, tant en el món de la ciència com en el de l’empresa, el moviment internacional va en tots els sentits, com en un sistema entròpic. Hem de formar part d’aquest sistema. En aquest món l’autarquia porta a l’ofegament, però ens cal triar bé els companys.

Hem d’atraure inversions estrangeres i deixar de mirar cap a Madrid. L’emprenedor català hauria d’acostumar-se a navegar contra els vents que venen de ponent, on hi ha Madrid, i mirar cap al nord, on hi ha Europa, o més enllà dels oceans. “Oblidar-se de Madrid” nostre suposat pragmatisme ens ha d’ensenyar a prescindir de vel·leïtats polítiques perilloses, com aquelles basades en el bescanvi de cromos, i creure i refermar-nos en les nostres capacitats. Hem de ressuscitar la nostra autoestima i assumir riscos amb seny. Vam ser un dels quatre motors d’Europa, per què no podem tornar a ser-ho?