Magistral Miralles
Acompanyant el pianista Jordi Sabatés l’any 1981 en la seva gira per Espanya, vam recalar a Madrid, a l’antic Teatro Alcalá del barri de Salamanca. Mentre operaris i tècnics de so bastien l’espai on havia d’actuar el nostre pianista, el responsable del teatre em va presentar un músic de l’anomenada movida madrileña que rondava per la platea. Era un xicot ben plantat, quatre anys més jove que jo i parc en paraules, però la poca estona en què vam estar xerrant em va causar molt bona impressió i vaig intuir que apuntava alt. Era José María Cano, compositor, lletrista i membre del grup Mecano, que en poc temps s’havien de convertir en patums del pop espanyol i llatinoamericà.
Dies enrere llegia una entrevista a la revista italiana L’Architettura cronache e storia que va fer-li a l’Enric Miralles la que ara es la seva vídua i mare dels seus fills, la també arquitecta Benedetta Tagliabue, i que titulava: “No es serio este cementerio”, el mateix títol d’una cançó dels Mecano, de 1986. L’entrevista se centra en el Zementiri d’Igualada, un encàrrec fet als arquitectes Enric Miralles i Carme Pinós, que amb la seva doble visió van projectar una nova i moderna necròpolis. Aquest d’Igualada te forma de zeta i és d’un ambiciós i trencador disseny. Sembla ser que la cançó del grup Mecano divertia força Miralles: “Colgado del cielo por doce cipreses, | doce apostoles de verde velan doce meses. | […] Este cementerio no es cualquiera cosa, | pues las lápidas del fondo son de mármol rosa. | […] Y los muertos aquí lo pasamos muy bien, | entre flores de colores.”
El ‘Zementiri d’Igualada’, de Miralles i Pinós
A l’entrevista deia Miralles: “El cementiri de la cançó s’assembla una mica al que la Carme Pinós i jo estem construint a Igualada. Nosaltres també voldríem una certa lleugeresa somiadora i voldríem que l’espai que el forma pertanyi més al cel que a la terra… Una llarga fractura a la terra en la qual estarien situades les sepultures i a la qual se li dona la forma de zeta per la tipografia de la zona. El recorregut per als visitants quedaria en una zona a un nivell superior, de manera que, realment, la terra dels morts ja no seria la línia dels mortals.”
Pel que respecta a la lletra zeta, la inicial amb què els dos arquitectes van inscriure aquest projecte [Zementiri], em desvetlla un record més o menys de la mateixa època, quan la dissenyadora Sílvia Gubern li va demanar al seu fill que escrigués en un paper la paraula “Celeste”. I tal com ho va escriure el nen, amb zeta, es va batejar l’emblemàtica sala musical Zeleste.
Amb la Carme Pinós, la primera esposa de Miralles, a més d’aquest Parc Zementiri d’Igualada, durant la seva col·laboració conjunta del 1983 fins al 1990 signarien tot un seguit d’excel·lents obres arreu de Catalunya, de les quals cal destacar les cobertes de la plaça Major de Parets del Vallès, el Tir amb Arc Olímpic de Barcelona i les cobertes del passeig Icària, també a la capital catalana.
ARTISTA INTERNACIONAL
Enric Miralles i Moya va néixer a Barcelona el 1955 i va morir a Sant Feliu de Codines el 2000. Va estudiar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya i a la Universitat de Columbia de Nova York. Tot i que la seva mort es va produir quan l’arquitecte només tenia 45 anys, víctima d’un tumor cerebral, la seva obra va ser prolífica. Del 1990 al 1994 va treballar sol, i al Vallès Oriental va signar el Parc Públic i Ludoteca de Mollet del Vallès. I cal referir-se a obres d’abast internacional: l’ampliació del Museu Nacional de Copenhaguen (Dinamarca), el Museu d’Art Modern d’Hèlsinki (Finlàndia), el nou accés a la estació de Takaoka (Japó), el Pavelló de Meditació a Unazuki (Japó), l’Auditori de Copenhaguen (Dinamarca), l’Església i Centre Eclesiàstic de Roma (Itàlia) o el Nou Centre al Port de Bremerhaven (Alemanya).
Maqueta del Parc dels Colors de Mollet / Lourdes Jansana (EMBT)
Del 1994 al 2000, juntament amb la seva segona esposa, Benedetta Tagliabue, van crear l’estudi EMBT. A la comarca van projectar el Parc dels Colors, a Mollet del Vallès, i a l’estranger, l’Embarcador de Tessalònica (Grècia), la rehabilitació de l’ajuntament d’Utrecht (Holanda), l’Escola d’Arquitectura de Venècia (Itàlia), el Palau d’Esports de Leipzig (Alemanya), la Biblioteca Nacional de Tòquio (Japó), l’Escola de Música d’Hamburg (Alemanya), el Tribunal de Justícia de Salern (Itàlia) o el Palau d’Esports de Chemnitz (Alemanya). Tampoc no ens podem descuidar d’obres de gran envergadura fetes a la península com el Palau d’Esports d’Osca, l’Aulari de la Universitat de València, el Museu d’Art Contemporani de Saragossa, el Campus de la Universitat de Vigo o el Parc Diagonal Mar i la rehabilitació del Mercat de Santa Caterina, totes dues a Barcelona.
MIRALLES A SANT FELIU DE CODINES
Gabriel Paricio i Fonts, l’amo d’Ediciones Omega, va editar molts llibres d’art contemporani, dels noucentistes fins als d’avantguarda, i va mantenir amistat amb autors i artistes, ja que era una persona sempre bolcada en activitats de caire cultural. Pel vincle que l’unia amb Sant Feliu de Codines –hi tenia la seva casa d’estiueig que el 1961 li havia projectat l’arquitecte Coderch–, en més d’una ocasió ens va estendre la mà als joves que aleshores confegíem la revista local La Pinya. El seu fill, continuador de l’empresa editorial, va proporcionar als arquitectes Miralles i Tagliabue aquesta residència de Sant Feliu, on la parella es va establir uns anys, fins a la mort de Miralles.
La casa on va viure i morir Miralles a Sant Feliu de Codines
Es pot dir que durant la seva estada a Sant Feliu, Miralles va concebre la seva obra més ambiciosa (1999-2000). Parlem ni més ni menys que del Parlament d’Escòcia, una obra per a aquest país constituent del Regne Unit i un treball on l’artista va fer prevaldre les formes adequant-les a aquell territori: “Dotat de volums i elements que creen una tensió visual i que canvien segons l’angle d’observació i la llum i les ombres en les diferents hores el dia.” Possiblement a Sant Feliu també es va gestar l’edifici de Gas Natural, la Torre Mare Nostrum, a Barcelona, que Miralles no veuria acabada.
El Parlament d’Escòcia / Socttish Parlament
Miralles va ser professor a la Universitat de Harvard als EUA, la càtedra Kenzo Tange que ocuparia des del 1992, i va rebre el Leone d’Oro a la Biennal de Venècia de 1996 i el Premi FAD l’any 2000.
VINT-I-UN ANYS DE LA SEVA MORT
Enguany, després de 21 anys de la mort del magistral arquitecte, la seva figura serà evocada a través de la fundació que duu el seu nom, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat, l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura i el Col·legi Oficial d’Arquitectes (COAC), que han preparat diverses exposicions i cicles de conferències. El dijous 15 d’abril, al Saló del Tinell, es va presentar l’exposició “A quarts de quatre”, il·lustrada amb diversos treballs d’algunes de les seves obres més emblemàtiques. I dues exposicions més, titulades “Photos & Collages”, al Centre d’Arts Santa Mònica, i “To be continued…”, a la seu de la Fundació Miralles. El mes de maig es va presentar al Disseny Hub Barcelona (DHUB), “Perpetuum Mobile”, adreçat a la faceta de Miralles com a dissenyador de mobiliari i al mes de juny, al COAC, hi va haver un cicle de converses amb assistència de l’arquitecte navarrès Rafael Moneo, l’italiana Benedetta Tagliabue, la nord-americana Elizabeth Diller, la barcelonina Carme Pinós, l’anglesa Soraya Smithson i la madrilenya historiadora i teòrica de la arquitectura Beatriz Colomina. Al més de setembre a la Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, “A l’escola” evocarà la faceta de Miralles com a docent.