Serà impossible mantenir-se desconnectat de la xarxa si la major part de les nostres necessitats vitals s’acabarà gestionant a través d’internet

La societat actual genera, de forma cada vegada més accelerada, una quantitat ingent de dades que, un cop captades digitalment –en el procés conegut com a ‘mineria de dades’–, passen a formar part del que s’ha acabat denominant com a big data. Les fonts d’on s’obtenen aquestes informacions són molt nombroses i inclouen tant les que pertanyen al món físic (targetes de crèdit, telèfons mòbils, censos i tràmits administratius, entre altres) com al digital (correus electrònics, xarxes socials, xats, cerques a Google, fotografies a Instagram, vídeos a YouTube i altres). Tota aquesta informació forma un núvol on les dades són tractades, mitjançant potents algoritmes matemàtics, que permeten identificar –a nivell grupal i individual– els nostres gustos, preferències i patrons de conducta: hi incloem aquí amistats, costums, aficions, necessitats, preocupacions, família, treballs, opinions, simpaties, viatges, lectures, cançons... i més que podríem seguir. En moltes ocasions, a més a més, en la nostra activitat en el domini digital facilitem el DNI, el compte bancari i el domicili personal, un fet que possibilita que les empreses i governs propietaris del big data puguin crear perfils psicològics nostres cada vegada més acurats. Pel que sembla, només se’ls escapa la ironia, el sarcasme i els sense sentit. Per posar només un exemple, aquests potents ordinadors tardarien mil·lèsimes de segon a saber qui és “M. Rajoy”, però no arribarien mai a entendre algunes de les seves famoses frases com: “Somos sentimientos y tenemos seres humanos” (sic). La més paradigmàtica d’aquestes fonts d’obtenció de dades és, precisament, el famós “m’agrada” (like) de Facebook, una de les inversions més rendibles de la història. Sembla que amb menys de 70 likes es pot arribar a fer el test de personalitat d’una persona concreta. I tota aquesta informació la donem de forma constant, voluntària (abandonant l’empara de la Llei de Protecció de Dades) i gratuïta. És més, sense que ni els calgui preguntar-nos! Per què utilitzen tota aquesta informació les empreses propietàries del big data? En teoria, per repercutir positivament en la societat: calibrar l’èxit de nous productes, estudiar les necessitats dels consumidors, copsar tendències de mercat, elaborar estudis epidemiològics i fer recerca, entre altres. Ara bé, tots sabem que el big data també es pot utilitzar per a finalitats no tan confessables per part de les empreses, partits polítics i governs. El coneixement dels perfils psicològics i de comportament individuals permet fer publicitat personalitzada, dirigida a cada individu o grup d’individus amb el mateix comportament i que pot esdevenir, per exemple, determinant en una campanya electoral. D’això se’n diu “gestió electoral” i pot servir per conèixer i influir en els votants indecisos, fer campanyes negatives perquè els votants dels partits contraris no vagin a votar o, fins i tot, per buscar nous votants amb un determinat perfil. Amb tots aquests antecedents, és possible avui en dia la privacitat? Alguns usuaris, que podríem titllar de tecnoentusiastes, accepten aquesta situació de forma conscient i volguda: donen per bona la pèrdua de privacitat a canvi de l’oportunitat que se’ls ofereix de compartir continguts. Sovint es tracta de joves per als quals el concepte d’inclusió social està fortament relacionat amb el seu compromís amb les xarxes socials, un àmbit en el qual són (re)coneguts i han desenvolupat el seu talent. No se’ls ha de confondre amb els tecnoinconscients, si bé les conseqüències quant a la privacitat són molt similars. AMOÏNATS PER LA PÈRDUA DE PRIVACITAT Al costat d’aquest col·lectiu trobem una part de la població amoïnada per la pèrdua de privacitat i de control de les seves dades i més si tenim en compte la dificultat (en alguns casos, impossibilitat) d’aconseguir que siguin esborrades: són els tecnoescèptics, que defensen que el simple fet d’acceptar les condicions d’ús plantejades per les companyies d’internet els converteix (com a persones) en el producte (d’aquestes companyies). Però, serà factible en ple segle XXI mantenir-se desconnectat de la xarxa? Al meu parer serà gairebé impossible si partim de la base que la satisfacció de la major part de les nostres necessitats vitals (assistència sanitària, mitjans de pagament alternatius per raó de la desaparició del diner en metàl·lic, comunicació amb les autoritats i domòtica, entre altres) s’acabarà gestionant a través d’internet. Cadascú haurà de triar per quina posició es decanta (o som davant d’un fals dilema?) i, en fer-ho, tenir ben clar que la decisió presa tindrà transcendència fins i tot transgeneracional. Sigui com sigui, i tal com s’esdevé en l’àmbit de les infeccions víriques, aquí també és crucial evitar els comportaments de risc.

Serà impossible mantenir-se desconnectat de la xarxa si la major part de les nostres necessitats vitals s’acabarà gestionant a través d’internet

“M’agrada” (Facebook)