Hi ha persones que dormen al carrer per diferents motius en què la fragilitat agafa protagonisme en l'aspecte personal i social

Alguns dels darrers dies ens ha acompanyat la pluja. Tot i que m’ho han sol·licitat, no he fet cap cerimònia religiosa per demanar aigua. El que sí que he fet és demanar seny per aprofitar i cuidar els recursos que la natura ens ofereix i que no tenim el dret de manipular pels interessos d’uns contra els altres. Crec que sovint hem caigut en aquesta contradicció humana que tant ens recorda el bisbe de Roma, Francesc: “Aquesta germana Terra clama pel dany que li provoquem a causa de l’ús irresponsable i de l’abús dels béns que Déu hi ha posat. Hem crescut pensant que érem els seus propietaris i dominadors, autoritzats a espoliar-la. La violència que hi ha en el cor humà, ferit pel pecat, també es manifesta en els símptomes de malaltia que advertim en el sòl, en l’aigua, en l’aire i en els éssers vivents. Per això, entre els pobres més abandonats i maltractats, hi ha la nostra oprimida i devastada terra, que “gemega i sofreix dolors de part” (Carta de Sant Pau als cristians romans 8,22). “Oblidem que nosaltres mateixos som terra” (Llibre del Gènesi 2,7). El nostre propi cos està constituït pels elements del planeta, el seu aire és el que ens dona l’alè i la seva aigua ens vivifica i restaura.” (Encíclica Laudato si, n. 2 del germà Francesc, bisbe de Roma).

El que passa és que tampoc no tenim gaire interioritzada la vivència que qualsevol persona és terra sagrada. Ara mateix molts estem contents per la pluja d’aquests dies després d’un llarg període de sequera. És veritat. Cal que plogui perquè hi hagi equilibri en l’ecosistema i que els camps de conreu puguin donar fruit com cal. Però també mai no plou a gust de tothom, com diu la dita, perquè en aquesta alegria s’hi amaga un desequilibri en la justícia i la fraternitat humana. Hi ha persones que dormen al carrer per diferents motius en què la fragilitat agafa protagonisme en l’aspecte personal i social. La pluja és neutra. La situació de les persones, no.

Durant uns quants dies, voluntàries de Càritas de la parròquia de Sant Francesc d’Assís de Bellavista han acompanyat un jove que està al carrer amb dificultats de mobilitat i d’addiccions. Cada dia se li feia costat per portar-lo amb cotxe a Llinars del Vallès perquè es pogués dutxar i perquè li fessin les cures pertinents. Gent de la parròquia no ens acabem de creure que no hi hagi recursos suficients a Granollers i rodalies. Constatem que l’alberg de Granollers continua tancat des de fa mesos per motius higiènics. Sí. L’aigua és essencial per a tots i totes. Però ja sabem que no tothom hi pot accedir, excepte la que cau del cel, que xopa a més d’un descartat i descartada en situació precària. M’agafo, doncs, a les paraules profètiques i de denúncia d’aquest home d’Església, Francesc, que no té pèls a la llengua: “Si tenim en compte que l’ésser humà també és una criatura d’aquest món, que té dret a viure i a ser feliç, i que a més té una dignitat especialíssima, no podem deixar de considerar els efectes de la degradació ambiental, de l’actual model de desenvolupament i de la cultura del rebuig en la vida de les persones.” (Laudato si, n 43).

Hi ha una pregunta que contesto de manera diferent a mesura que passa el temps segons les experiències viscudes: “Qui és l’altre per a mi?” I no en el sentit abstracte, sinó de manera concreta, a la distància curta de la relació interpersonal. Us animo a fer el mateix exercici amb la intenció de mullar-nos-hi i posar-hi el nostre granet de sorra. Torno a fer ús de l’encíclica papal amb un nou extracte: “En la narració sobre Caín i Abel, veiem que la gelosia va conduir Caín a cometre la injustícia extrema amb el seu germà. Això al seu torn provocà una ruptura de la relació entre Caín i Déu i entre Caín i la terra, de la qual fou exiliat. Aquest passatge es resumeix en la dramàtica conversa de Déu amb Caín. Déu pregunta: “On és Abel, el teu germà?” Caín respon que no ho sap i Déu li insisteix: “Què n’has fet? La veu de la sang del teu germà clama a mi des del sòl! Ara seràs maleït i t’allunyaràs d’aquesta terra” (Llibre del Gènesi 4,9­11). La descurança en el compromís de conrear i mantenir una relació adequada amb el veí, envers el qual tinc el deure de la cura i de la custòdia, destrueix la meva relació interior amb mi mateix, amb els altres, amb Déu i amb la terra. Quan totes aquestes relacions són descurades, quan la justícia ja no habita a la terra, la Bíblia ens diu que tota la vida està en perill. Això és el que ens ensenya la narració sobre Noè, quan Déu amenaça d’exterminar la humanitat per la seva constant incapacitat de viure a l’alçada de les exigències de la justícia i de la pau: “He decidit posar fi a tots els éssers humans, perquè la terra, a causa d’ells, és plena de violència” (Gènesi 6,13). En aquests relats tan antics, carregats de profund simbolisme, ja hi havia continguda una convicció actual: que tot està relacionat, i que l’autèntica cura de la nostra pròpia vida i de les nostres relacions amb la natura és inseparable de la fraternitat, la justícia i la fidelitat als altres.” (Laudato si, n 70).

Aleshores, per a mi, la clau de volta és en el coneixement fraternal de l’altre, tenint en compte la seva biografia per no cometre l’error del prejudici, l’etiquetatge social i el rebuig. Amb un compromís personal per construir ponts i obrir portes amb les persones més febles de la nostra realitat. I amb projectes socials i polítics concrets per part de l’Administració, tant a nivell municipal com comarcal. Un d’ells hauria de ser un alberg amb cara i ulls que funcioni. De moment, durant d’aquests dies de pluja, algunes voluntàries de Càritas de Bellavista es van quedar a dormir al local parroquial amb una persona que estava al carrer per manca de recursos. Confiem que plogui prou solidaritat i fraternitat als cors de tothom.