Quanta gent –desgraciadament– viu la seva feblesa i limitació com un infern, com un càstig, com un malson, com una maledicció!

Quan fa uns dies vaig visitar una dona amb Parkinson a una residència d’avis de Corró de Vall, no em vaig pas imaginar tot el que rebria en aquelles dues hores i dos quarts de trobada. Aquella dona d’origen dominicà va esclatar d’alegria amb un profund somriure que va il·luminar tota l’habitació, quan em va veure entrar. Personalment, alguna cosa de dins meu va trontollar, i només vaig ser capaç d’abraçar delicadament aquella malalta que em transmetia salut. La seva salutació, amb la boca radiant i la mirada transparent, em va reconfortar. Físicament, la vaig trobar pitjor perquè la malaltia li ataca els ossos i, des de fa temps, que ja no pot caminar ni menjar per la boca. En canvi, la seva interioritat continua intacta de tanta joventut espiritual. Ho vaig poder comprovar quan em parlava a cau d’orella des del llit on era en aquells moments matiners. Aquella germana gran sempre m’ha tingut acostumat a regalar-me un extracte del seu testimoni de fe en Déu, malgrat totes les dificultats que ha patit. Aquella dona de pell bruna ja passa dels 60 anys. Però això no significa res perquè quan algú viu la vida –com aquella senyora, senzilla i elegant a la vegada– amb sentit i profunditat, els anys semblen dies i els dies, anys. Me’n recordo d’un passatge bíblic que ho acredita: “Estimats, hi ha una cosa que no heu d’ignorar: per al Senyor, un dia és com mil anys, i mil anys, com un dia.” (Segona carta de Pere 3, 8). La malaltia se l’està menjant. I ella s’està menjant la malaltia amb l’esperança dipositada més enllà de la penúltima etapa de la seva vida. Perquè la darrera, segons ella, és l’etapa definitiva del Senyor. Quanta gent –desgraciadament– viu la seva feblesa i limitació com un infern, com un càstig, com un malson, com una maledicció! Sura a la memòria unes paraules del papa Francesc sobre l’educació dels infants de cara a la malaltia: “Una educació que no té en compte la sensibilitat per a la malaltia humana empetiteix el cor. I fa que els nens quedin anestesiats envers el sofriment aliè, incapaços d’enfrontar-se amb el patiment i de viure l’experiència dels límits.” També vaig gaudir de l’estimació mútua que existia entre els i les treballadores de la residència i la dona malalta amb molta vida. Durant aquells mesos havia estat capaç d’empatitzar amb el personal d’una manera natural per la seva dolcesa i bondat. El qui li té cura em va permetre ser amb ella, encara que l’havien de rentar i aixecar-la del llit perquè dur-la amb la resta dels residents. Van veure, però, que jo era una persona especial i em van deixar gaudir de l’estona que volgués. Em sona forta la paraula especial quan comprovo que no soc res més que un servent inútil, que faig allò que he de fer: acompanyar i ser amb les persones realment especials com aquella dama que, tot i la seva patologia terminal, no amaga la seva bellesa. I, de debò, t’agraeixo, amic Jesucrist, perquè a cada instant m’ho faig venir bé: “Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: “Som uns servents sense cap mèrit: hem fet només el que havíem de fer.” (Lluc 17, 10)

Quanta gent –desgraciadament– viu la seva feblesa i limitació com un infern, com un càstig, com un malson, com una maledicció!

Malalta amb molta vida