El més curiós del cas és que el doctor Petit no es limitava a inscriure el nom dels seus pacients al seu llibre, sinó que també hi posava el malnom de la casa on vivien.

El Doctor en Medicina i Cirurgia, Pere Vallribera i Puig (Barcelona, 1928–2000), ens va deixar com a llegat un extraordinari document; el seu llibre, La Nissaga dels metges Petit a Sant Feliu de Codines. Vallribera, que solia treure el cap per les llibreries de vell de Barcelona, un bon dia va ensopegar amb un manuscrit original, enquadernat amb pergamí i datat de l’any 1839, el qual va adquirir. Era el llibre de conductes mèdiques del doctor Joan Petit on hi detallava tots els pagaments fets pels seus pacients, en total 731 famílies, de les quals 592 eren de Sant Feliu i la resta dels pobles de Riells, Bigues i Montbui, Santa Eulàlia de Ronçana, Gallifa i Sant Quirze de Safaja.
El més curiós del cas és que el doctor Petit no es limitava a inscriure el nom dels seus pacients al seu llibre, sinó que també hi posava el malnom de la casa on vivien i, en els casos que desconeixia el nom i el cognom de l’aconductat, solament hi relacionava el nom propi seguit del malnom. Al llibre hi trobem anotats pagaments en moneda: rals de billó, quartos i pessetes i pagaments en espècies o jornals: “Traveret. Té pagada la conducta de 1848 des de que paga ab blat”. “El Quinto. Rebut 6 remitjos de fer oli, l’añ 1849”. “Ferrer de la Plaça. Rebut 2 quintars de patates i 1 quartà de nous”. “L’Esperansa. Rebut 1 jornal d’esporgar, l’añ 1849” . “Josep del Feliu fuster. Rebut 1/4 jornal d’estellar»
L’ANECDOTARI DELS SOBRENOMS
Aquesta mania de motejar a la gent és un tret característic de les societats rurals. Ara fa pocs dies que la veïna de casa de la meva mare, que s’ha fet rehabilitar l’habitatge, amb bon gust, després que aquest estigués uns anys en desús, s’interessava per la procedència de l’antic mot amb què era coneguda la seva casa materna; n’hi deien can Ferrer de l’Estrella, de resultes d’haver-hi viscut un home, ferrer d’ofici, que tenia l’enclusa i la forja al fons de la casa, en una eixida sense taulada, al descobert. Li van dir el ferrer de l’estrella perquè des del seu obrador podia veure les estrelles del firmament.

Els safrejos, on s’hi feia bugada, un lloc d’on moltes vegades en sortien mots i sobrenoms / ARXIU FOTOGRÀFIC DEL MUSEU CAN XIFREDA

M’explicava un periodista d’aquest periòdic que a Caldes de Montbui i ha una casa, de les de tota la vida, que n’hi diuen cal Maquinaire. Tan aviat com sentim el nom, el més plausible de seguida és fer una ràpida associació; l’home de la casa segur que devia remenar algun tipus de màquines, oi? Doncs no! Resulta que l’amo d’aquesta casa era pagès i conreava un terreny en un indret on solia fer-hi molt vent. Quan algun company seu s’hi aturava per fer-la petar, enmig d’aquelles ratxes de vent, l’home sempre es queixava: “Mà, quin aire!”
Escrivia Quim Monzó a la seva columna dominical, la història d’un foraster que arriba a un poblet per establir-s’hi. S’hi compra una casa i per anar-se socialitzant amb els nous veïns entra al cafè i es dona a conèixer. El cafeter li diu: “Aquí hi estarà bé, són bona gent, només ha d’anar amb compte amb una cosa, i és que… en aquest poble motegen a tothom que hi arriba., “Ah, vaja, no hi ha problema” —contesta el foraster amb aire de sobrat— “ja estic previngut, jo”. I des d’aquell dia li van dir el previngut.Una mostra més del profund arrelament dels sobrenoms, sobretot per aquell que ja ha estat motejat i no l’hi queda un altre remei que entomar-ho, és el fet que acaba interioritzant-lo com si fos el seu propi cognom. Expliquen que als anys 50 tres xicots jugaven a pilota a la plaça del poble, s’anaven escalfant i xutaven la pilota cada cop més abrivament, fins que a un d’ells li va fallar la punteria i va trencar el vidre d’un cotxe aparcat al voral. L’amo del vehicle, de la colònia estiuejant, que era a prop dels fets, els va reprendre: “La mare que…! Va nois, digueu-me com us dieu que ja ho arreglaré amb els vostres pares”. “Jo sóc el Figa”, va dir el primer. “I jo el Llepa”, respongué el segon, igual de seriós. L’amo del cotxe, confós, veient-se atrapat i que no sabia com gestionar la situació, es va dirigir al tercer: “I tu, com te dius, tu?”. “Miri, senyor”, li va contestar aquest, ben resolt, “jo soc l’Aguaita culs”. El del cotxe s’estirava dels cabells i ja no sabia a qui maleir. Cap dels tres joves, però, l’havia enganyat.
Joan Puigdomènech i Passarell, el Joanet de ca la Valenciana, va ser el Secretari del Jutjat Municipal de Sant Feliu i era un tipus molt despistat. Diuen que havia comés un munt d’errades a les inscripcions del Registre Civil, registrant a nois amb noms de noia, i espifiant-la amb l’anotació de dades de naixement o de casament imprecises. Vaja, que tirava més a poeta que no a fedatari. Això sí, coneixia els uns i els altres pels sobrenoms de les seves cases i en aquest terreny no se n’hi escapava ni un. Prova d’això és aquest poema que va publicar el 1922 i del qual n’extracto només uns fragments.
“És aquest poble, arsenal / de coses d’allò més bones, / que ni dues Barcelones / no li poden fer cap mal.
D’animals, gran parentela, / Ca, Borrec, Vaca, Cabreta, / Mules, Cargol, Peixet, Llebreta, / Coloma, Cucut, Mustela, / Aruga, Cigala, Perdiu, Bobaret, / Faristela, Esquirol i Quiset.
De nobles en tenim sens mides, / General, Rei, Diputat i Marquès, / i per no dir-ne cap més, / diré Rei de les Mentides.
Altres que fan venir coïssor, / com Gratusa i Frisant-sa, / i amb un cistell sense nansa, / allà va Don Pau Picó.
De dimensions diferents, / Ample, Rodona i Curt, / Estretet, Llarg i Menut / acompanyats dels Valentes.
I aquí van uns quants bolets; / que els seus noms un dir no gosa, / Roget, Ciuró i Po-Rosa, / Rabassola, Rovelló i Carlets.
D’esguerrats un nombre gros; / Manquet, Garrell, Coix, Coll-tort, / Borni, Guenyo, Mut i Sord, / Coixet, Peu de Pinya i Potagròs.
I de noms així per l’estil, / que semblen uns disbarats / des dels “Cremes” als “Torrats” / en trobarem prop de mil”.
EL PERET DE L’OTXO
Una prova més de com s’arriben a perpetuar els malnoms, els sobrenoms, els mots —al capdavall tot es el mateix— se’ns mostra en aquest episodi profusament estès que hom coneix com El Ton de l’Otxo. La història de veres, però, no la va protagonitzar el Ton, sinó al seu pare, en Pere Tura Capdevila de can Paujana.
En aquell temps, a primers de 1900, la immensa majoria de joves de les zones rurals de Catalunya, a penes sabien un borrall de castellà, això si és que l’havien sentit a parlar mai en la seva vida. Per tant, el primer contacte amb els xicots d’altres regions espanyoles es produïa així que eren allistats a l’exercit per anar a servir el rei Alfons XIII. El primer dia al quarter i amb tots els soldats formats i en posició de ferms, el suboficial comença a passar llista per ordre numèric, el que corresponia a cadascú segons l’ordre de reemplaçament: “¡El uno!”, “¡Presente!”, “¡El dos!”, “¡Presente!”. I així fins que arriba al vuit. “¡El ocho!”. Es fa el silenci. El sergent s’emprenya i repeteix més fort: “¡El ocho!”. Ningú respon. El Peret, sense perdre la calma, pensa: “Pobre d’aquell que tingui l’otxo, està ben arreglat. Jo rai, que tinc el vuit! ”.
Al Peret Tura li va quedar per sempre més El Peret de l’Otxo i de passada, el seu fill Ton també va arrossegar per sempre més aquell àlies.