La Rebel

No es tracta que les persones no siguin diferents entre elles, sinó que totes tenen el mateix valor / Imatge: Achille Luciano Mouzan (1883-1952) / Salus Aquesta nit he tingut un malson. Dinava jo, a la mateixa taula, amb Donald Trump i Vladimir Putin i jo era alguna cosa semblant a l’última esperança perquè no se’ls anés el cap totalment a tots dos i comencessin a prémer botons vermells que es carreguessin el món. Em miraven fixament i em preguntaven sobre assumptes cabdals. Els havia d’explicar el feminisme i justificar-los això de la diferència de salari per la mateixa feina en funció del gènere. Cap dels dos no s’ho creia. Estaven convençuts que era una mentida molt grossa que les dones d’ara ens traiem del barret per justificar el que ells anomenen “la perillosa revolució de les dones”. Tampoc no veien clar això del maltractament, l’assetjament i la cultura de la violació i, de fet, es miraven i es donaven la raó. Em van preguntar també per temes de racisme, de drets humans, de deportacions, de murs, de papers. D’éssers humans il·legals, com si néixer en un lloc concret et fes més legal que si neixes en un altre. Els vaig intentar explicar que no es tracta que les persones no siguin diferents entre elles –que sí, que ho són–, sinó que totes tenen el mateix valor. No sé si em van entendre. També vam parlar de conciliació, de polítiques culturals, de sanitat pública, de pau. Les seves preguntes eren estranyes, saltaven una darrere l’altra sense ordre ni una temàtica comuna i anaven servint-se whisky i vodka, com si res. Trump estava molt taronja de pell i Putin, molt musculat i crec que jo tenia més perplexitat que no pas por. En un moment determinat, no sé per què, els vaig preguntar si els seus pares els havien estimat prou o si les seves mares els havien estimat massa. Em van respondre que les seves mares eren les seves pàtries i els seus pares, els diners. I fet un brindis. Tots dos semblaven d’acord a tenir-me a mi d’enemiga, amb qui podien dissentir sobre els temes i dir que només deia bajanades i que el masclisme, el racisme, el colonialisme i el capitalisme no existeixen. I he pensat que, mentre tinguin enemics comuns, no premerien els botons vermells i encara ens estalviarem la Tercera Guerra Mundial. A continuació, però, van començar a parlar de cotxes: quin anava més ràpid, quin accelerava en menys temps, quin era el més gran… i aquí la cosa es va posar lletja perquè s’escridassaven i amenaçaven com si les prestacions i la mida del vehicle fos el més important del món. I per demostrar qui el tenia més gros, el cotxe, sí que els he vist capaços de pitjar botons. I aleshores m’he despertat. I he pensat, per un instant, que he tingut somnis molt més allunyats de la realitat que aquest.

La Rebel

El malson