Manel Clot
El Museu de Granollers ha presentat l’exposició “Utopies Persistents”, amb el subtítol “Col·lecció d’art contemporani del Museu de Granollers”. Mostra una selecció d’aquesta col·lecció, única entre els museus catalans del seu nivell. És una col·lecció que podem anomenar d’autor, és a dir, deguda al criteri d’una persona que va tenir les mans lliures per configurar un discurs artístic propi. Es tracta de Manel Clot, el granollerí més preparat, en aquell llunyà 1989, i capaç d’assumir el risc d’aquesta aventura cultural,
en col·laboració amb els gestors del Museu.
La col·lecció té el seu origen en un programa electoral municipal en què, en una línia, es formulava aquesta proposta: “Destinar anualment l’1% del pressupost municipal d’inversions a l’adquisició d’obra d’art”. Precís i rotund. Érem a finals dels vuitanta i l’economia municipal, ja sanejada, permetia adquirir un compromís que a principis de la dècada no hauria sigut imaginable.
Guanyades les eleccions, l’alcalde Pujadas es disposà a posar en marxa, no sense incomprensions, el projecte. I encarregà la tasca de selecció a Manel Clot, granollerí que ja havia fet molta feina en el Museu i amb un currículum indiscutible en el seu terreny. Aquest inicià amb entusiasme la tasca, sempre arriscada i a vegades també incompresa, el brillant resultat de la qual ara podem contemplar. Cristina Masanés, comissària de l’exposició, en fa una primera valoració: “En un moment que el Museu d’Art de Catalunya era encara embrionari […] es tractava d’una aposta valenta”. I afegeix: “Calia entendre l’inici d’una política d’adquisicions d’art contemporani com una aposta política cultural i museística de ciutat”, aposta que “va suposar un pas de gegant”.
El projecte es va desenvolupar en dues etapes, interrompudes per dos moments de crisi. La primera va de 1989 a 1992, any en què el nou govern municipal malmet, sovint sense explicacions, algunes de les iniciatives culturals més interessants. El 2002, amb Pujades de nou alcalde i les finances altra vegada recuperades, s’inicia la segona fase que dura fins a 2008, any de crisi econòmica i de canvi de direcció al museu.
En programació estratègica hi ha un principi que diu que allò que no és radical no és estratègic (entenguem radical com a rotund, decidit, agosarat, arriscat…). El risc i la radicalitat van ser els factors d’èxit en aquest projecte. Risc i radicalitat en la seva concepció política i en la seva plasmació cultural i artística.
Ara, mentre l’exposició i el catàleg permeten recapitular, cal pensar en una nova etapa que, sense la presència de Manel Clot, haurà de ser forçosament diferent. Però que esperem igualment valenta i arriscada. Nova etapa que l’alcalde Mayoral ja va anunciar per a 2018 en l’acte d’inauguració de l’exposició, que goso recomanar a tothom.