La platea de 'Mar i cel' s'omple d'adolescents que flipen

'Mar i cel', el gran musical català / imatge: Dagoll Dagom Fa uns caps de setmana, just el Dia de la Mare –no diré que ser mare és la cosa més esgotadora, fantàstica i infravalorada del món i que això del Dia de la Mare per a finalitats comercials em sembla gairebé un insult i que, tot i això, hi vaig caure de quatre potes i que ja callo– vaig anar amb les meves dues dones preferides del món a veure Mar i cel, el gran musical català. I ho dic així, amb majúscules: el Gran Musical Català, perquè crec que no hi ha hagut cap altre producció de Dagoll Dagom (els grans creadors de teatre musical i sense vergonya ni repte impossible, que del T’odio, amor meu jo encara no n’he tornat, ni tampoc de Maremar) que hagi arribat als nivells d’escenografia –superar el vaixell dels pirates i com es mou serà una fita impossible, em temo–, música, adaptació, coreografies, bolos, història, actors i actrius i sobretot, sobretot: emoció. Perquè Mar i cel serà moltes coses, però sobretot és una història que emociona profundament, que forma part, en una barreja d’universalitat i quotidianitat, de tots nosaltres. Vaig veure Mar i cel per primer cop amb Àngels Gonyalons i Carlos Gramaje als papers protagonistes. A ella l’he admirada sempre com a actriu; d’ell encara en somio la veu, a vegades. Aquell espectacle em va impactar tant! Era tan romàntic, tan gran, tan impossible, tan cuidat. El casset primer i el CD després es van gastar i us podria recitar cada cançó de memòria. La d’Osman em posava la pell de gallina. Ho va fer diumenge, també. Anys després, quan els nens eren molt petits hi vam tornar i abans no plegués les veles el vaixell hi havia de ser un altre cop, a la platea, emocionant-me amb “les veles s’inflaran”, amb “perquè he plorat?” O amb “al mar, al cel” final. Que jo m’emocioni al teatre és normal. I que em posi nostàlgica, cada cop més, però és que no era només jo! Era cada persona de la platea, que ho estava. I això passa a cada funció i ha passat durant dècades. I la màgia de Mar i cel és aquesta. Per a mi el Said d’ara no supera Gramaje i, en general, el cos dels pirates –a excepció potser d’una meravellosa grumet– són menys èpics que aquells primers Hassen, Joanot i Osman, però acaba sent igual. Perquè l’emoció es manté intacta, perquè la reivindicació es manté intacta i perquè el gran musical català continua viu i amb una salut excel·lent! Diuen que els joves no van al teatre, però la platea de Mar i cel era plena d’adolescents flipant. Potser aquestes històries essencials, del bé i del mal, d’injustícies i d’amor, continuen sent el que ens mou; i potser la música, que no ha envellit gens, és l’idioma teatral que ens cal per connectar amb aquest segment de públic que ens falla. Entre la nostàlgia i el futur és per on navega el vaixell de Mar i cel i us recomano amb tot el cor que hi aneu abans no arribi a port i deixi de navegar. És una experiència més que teatral!Gràcies, Dagoll Dagom, per aquest gran musical. Per tants, sí, però sobretot per aquest.

La platea de 'Mar i cel' s'omple d'adolescents que flipen

‘Mar i cel’