Soc perquè som
“Ignora la vaca i valora les persones.” La vaca, aquí al Senegal rural, vol dir la riquesa, així que aquest proverbi serer ens ve a dir que “tenir la gent és més important que tenir diners”. M’atreviria a dir que una característica dels pobles africans és que donen molta importància a pertànyer al grup, que tenen un sentit molt fort de comunitat i que són uns grans experts de cuidar les relacions.
Jo que he viscut a Europa i a l’Àfrica, m’adono que al nord som més individualistes que al sud; i des de la meva petita experiència puc concloure que el fet de ser individus (jo) o de ser comunitat (nosaltres) s’aprèn des del naixement. A veure si m’explico:
Quan un bebè neix en una família europea, per exemple, des del primer dia tindrà el seu nom, tindrà les seves cosetes i, molt segurament, tindrà la seva habitació. Quan un bebè neix a Europa se separarà sovint de la mare: tindrà el seu llitet, passejarà en el seu cotxet… i els seus pares o mares el deixaran descansar tranquil, més aviat sol i més aviat en silenci…
I això és fantàstic. Està molt bé.
En canvi, quan un nen o una nena neix en una família africana –en concret serer del Senegal, que és el que jo començo a conèixer–, al cap d’una setmana tindrà una gran festa on tot el poble hi serà convidat; la gent ballarà i tocarà música per donar-li una benvinguda ben alegre i càlida. I quan li donin el nom, no serà només el seu nom, sinó que serà el nom d’una persona de la comunitat a la qual la família vol que el nadó s’hi assembli. Els veïns, amics i familiars, quan vagin a conèixer el bebè, no li portaran regals materials, sinó que agafaran el cap del bebè amb les dues mans i acostant-se a la seva careta li bufaran desitjos per una bona vida. Aquest bebè mai no estarà sol: dormirà al llit de la mare, passejarà a la seva esquena, serà cuidat per tota la família i per tot el poble.
I això també és fantàstic. Està molt bé.
El bebè que ha nascut a Europa, quan comenci a descobrir-se a ell mateix, en el seu llitet, en el seu cotxet, s’adonarà que aquelles manetes són seves, que aquells peuets són els seus, que ell és aquell i que els altres són els altres… i així s’anirà configurant una imatge d’ell mateix com un jo individual.
El bebè que ha nascut a l’Àfrica, quan comenci a descobrir-se a ell mateix, es mirarà les manetes a l’esquena de la seva mare, es descobrirà els peuets estirat al costat de la seva germana o a la falda del seu pare… i així s’anirà configurant una imatge d’ell mateix com un nosaltres, s’adonarà que ell és en tant que és amb els altres.
I així, des dels inicis de la vida, els costums, les cultures, van configurant les personetes d’una manera o d’una altra per sobreviure en el seu medi, que –repeteixo– no és ni millor ni pitjor, sinó diferent i fantàstic.
Com que els que em llegiu viviu a Europa, penso que més val que reflexioni sobre el que he observat i après jo a l’Àfrica. Com va dir (a l’Àfrica) Desmond Tutu: “La persona és persona a través d’altres persones. No és ‘penso, aleshores existeixo’, sinó ‘soc humà perquè formo part, participo, compateixo” (1999). Aquesta filosofia, cosmovisió o qualitat africana que considera que “jo no soc només jo, soc jo en tant que formo part d’un nosaltres” o que “jo soc perquè som” es manifesta al llarg de tota la vida dels africans i explica, per exemple, que un jove decideixi pujar a una pastera –tot i que sap que és molt arriscat– pel bé del grup, sota el concepte: “El meu èxit és l’èxit del grup.” Per als africans, ser persona és ser generós, hospitalari, empàtic, solidari, compassiu. És compartir el que un és i té, el que significa que la humanitat de cadascú està involucrada, està inextricablement relacionada amb la humanitat dels altres.
ELS SERERS DE MAR LODJ
Aquesta manera de fer i de viure es cuida i es nodreix al llarg de tota la vida. Cuidar les relacions és una tasca del dia a dia que jo puc identificar en nombroses ocasions en la meva vida amb els serers de Mar Lodj. Ho veig en les festes i en les cerimònies, on tothom s’hi presenta, tothom participa i tothom treballa. Ho veig en les relacions de bon veïnatge, en les estratègies sàvies per evitar els conflictes i per resoldre’ls si n’hi ha. Ho veig en l’educació dels més petits, als quals sempre se’ls ensenya a saludar, a compartir, a col·laborar i mai a competir… Ho veig quan entenc que la sobirania del Chef du village es deriva i pertany als seus súbdits. Ho veig quan no es considera cap ésser humà inútil; quan es posa la gent per davant de la riquesa.
Des de ben petites, les persones del poble saben a quins grups pertanyen, quins grups els fan ser qui són, i com n’és d’important cuidar-los perquè al mateix temps els cuidaran. I aquesta actitud de cuidar el grup es mantindrà més enllà de la mort, ja que les energies de les persones que han deixat el món dels vius, convertits en ancestres, continuaran en relació amb la comunitat per continuar cuidant-la.
A la foto que il·lustra aquest article podeu veure un grup de dones vestides totes amb la mateixa tela nirolé per demostrar que són un grup, per cuidar i honorar el grup al qual pertanyen.