“Dem, dem” (‘marxar, marxar’)
Totes sabem que arriben “pateres carregades d’immigrants” a les costes d’Espanya. Però el que de vegades no volem saber és que abans que aquestes pateres fossin pateres havien estat barques de pesca. I que abans que aquests immigrants es convertissin en immigrants, eren persones amb família, ofici i somnis… com tu i com jo. Etiquetar les barques com a pateres i les persones com a immigrants ens permet distanciar-nos-en, crear un ells i un nosaltres, i això ens protegeix d’empatitzar amb la humanitat que compartim.
Quan canvies de banda, quan ja no estàs al costat dels que arriben sinó al costat dels que marxen, la percepció de la situació canvia. Quan el que intenta marxar, quan el que marxa, quan el que mor ofegat marxant és el fill del teu veí o el marit de la teva amiga, el problema de la immigració es converteix en el drama de la migració. Es tracta d’un tema candent a tot el Senegal i també a Mar Lodj. En els últims mesos desenes de joves del poble han embarcat i es juguen la vida perseguint el somni d’un futur millor.
L’Ibou és el fill del nostre fuster de confiança i el coneixem bé perquè ha vingut a fer moltes feinetes a casa. És un noi despert, rialler i treballador. Vivia al nostre barri i feia d’entrenador a l’escola de futbol del poble. L’any passat l’Ibou va viatjar a l’illa de Bassoul per anar a treballar de fuster. I sí, va estar treballant allà uns mesos fins que va aconseguir reunir els 500.000 francs CFA [760 euros] per poder pujar a una barca que marxava en direcció a Espanya.
L’Ibou no va parlar del viatge a la seva família –aquests són temes que es porten amb molta discreció–, però la notícia que una barca carregada de joves de les illes havia sortit de Bassoul es va escampar ràpidament a Mar Lodj. Els familiars de l’Ibou, en veure que no podien contactar amb ell, van començar a sospitar i van collar els seus amics, que van confessar que sí, que l’Ibou s’havia embarcat cap a Espanya. Els seus pares estaven molt inquiets, els germans no paraven de plorar, a la casa ningú no dormia. Els veïns i veïnes del poble passaven a donar suport a la família, a seure amb ells, no calia dir res… són temes delicats que no es parlen. Només cares llargues, mirades a terra… i a l’acomiadar-se un: “Resem molt per vosaltres.”
Van passar els dies i continuaven sense notícies dels joves.
La barca va sortir de Bassoul en temps de Magal –una gran festa i peregrinació religiosa sufí–, aprofitant que la policia senegalesa estava concentrada a les carreteres i que, per tant, no hi hauria tant control marítim. La barca va endinsar-se oceà Atlàntic endins per navegar per aigües internacionals. El tercer dia de viatge, un temporal molt bèstia els va sorprendre en alta mar i el pilot de la barca va decidir apropar-se a la costa per buscar refugi. Allà, la policia de Mauritània els va atrapar, els va requisar la barca i els va empresonar.
Algú de Niodior, una altra illa del delta, va aconseguir un telèfon i va trucar a la seva família per avisar que tots eren vius i tancats a Mauritània. La notícia va córrer com el corrent del riu fins a totes les illes i fins a totes les cases dels joves. Setmanes més tard, els joves van ser alliberats i, a poc a poc, van anar tornant cap al Senegal.
L’Ibou va arribar a Mar Lodj discretament, tal com havia marxat. I el poble el va acollir també amb discreció i respectant el seu silenci. La seva família, que havia patit molt durant la seva absència, va vendre’s un terreny per intentar reunir els diners per pagar-li un visat cap a Espanya. Però aquesta via legal va resultar ser del tot impossible per a ells: massa diners, massa papers, massa condicions… I ho van deixar estar.
L’Ibou va continuar treballant a Mar Lodj de fuster i anant a buscar sorra amb el seu carro. A les tardes, me’l trobava prenent el te a la plaça i empaitant la pilota al camp de futbol. Mentrestant, una barca amb més de 100 joves de les illes havia arribat a les costes de Canàries i els whatsapps i els tiktoks de tots els joves de Mar Lodj anaven plens de l’èxit dels seus paisans. Al mateix temps, una barca amb uns 200 joves d’Mbour, una ciutat a uns 80 quilòmetres de Dakar, havia naufragat a quatre quilòmetres de la costa i havia deixat centenars de morts i desapareguts i només quatre supervivents. Les xarxes socials també n’anaven plenes.
Fa unes setmanes l’Ibou va passar amb el seu carro per casa i ens va preguntar si li volíem comprar el seu xai, que se’l volia vendre. Fa pocs dies, el seu germà ens va dir que l’Ibou havia marxat a Bassoul per treballar de fuster. La falta d’oportunitats de feina i la precarietat que pateixen sobretot els joves provoquen un estat emocional generalitzat de desesperança. Molts volen migrar i és difícil combatre-ho.
El nou govern del Senegal treballa dur per fer front a reptes importants com l’accés de tothom a la salut i a l’educació, en la recerca d’un model de producció sostenible i que no depengui d’Europa, en la falta de feina davant l’explosió de la demografia i l’èxode rural, en l’impacte del canvi climàtic i la realitat migratòria, entre d’altres. Però des d’Europa també cal assumir la responsabilitat de les morts al Mediterrani i l’Atlàntic i facilitar vies legals perquè ningú no hagi de jugar-se la vida al mar. La mobilitat humana és un fet social, històric i inevitable. Hauria de ser un dret poder fer-ho d’una manera digna i segura.