“On coi m’he fotut!”
Hola, em dic Mar, vaig néixer a Llerona i des de fa un temps visc a Mar Lodj, una illa del delta del riu Sine-Salum, al Senegal. A partir d’ara m’anireu veient per aquí. Em fa molta il·lusió poder compartir amb vosaltres experiències que visc aquí al Senegal; que em llegiu em fa sentir acompanyada. El meu objectiu és obrir-vos una finestra a una Àfrica en positiu, alegre i amable. Vull presentar-vos el meu dia a dia amb els serers, un dels grups culturals més antics del Senegal. I vull que a través dels meus relats conegueu què fem i com vivim, sense jutjar, des de la convicció que la diversitat és riquesa i que unes no som millors que les altres, sinó diferents. Vull que ens coneguem perquè és així que cauen els murs que ens separen i es desmunten els estereotips i prejudicis. Quan ens coneixem, perdem la por i el color de la pell es converteix en poca cosa més que un detall.
Avui us explicaré com vaig conèixer l’Abdou, la meva parella, i com vam anar a petar a Mar Lodj. L’Abdou i jo ens vam conèixer l’any 2007. Ell havia arribat en una pastera des del Senegal amb el somni de veure món i poder ajudar la seva família i el seu germà gran amb una malaltia mental. Malauradament els senegalesos no ho tenen gens fàcil per venir a Europa d’una manera legal, així que va haver de navegar 10 dies i 10 nits en una pastera, des de Dakar fins a Canàries, deixant alguns companys ofegats al mar.
En aquells temps, en ple boom de la construcció, la mà d’obra barata que oferien els nouvinguts i en situació irregular anava molt buscada, així que l’endemà de ser alliberat del camp militar per part de la policia va començar a treballar. El seu cap, en Ramon, fart de demanar-li el martell i que l’Abdou li portés el cubell, li va recomanar d’apuntar-se als cursos de català que feia l’Associació Amics de l’Àfrica a Granollers… I aquesta va ser la meva sort! Jo hi feia classes de català i ell era el meu alumne, i vam tenir una fiblada d’amor a primera vista.
Junts vàrem viure 10 anys a Granollers. Van ser uns anys molt bonics de conèixer-nos, d’aprendre a acceptar-nos i de començar a construir una vida junts: van néixer els nostres fills Sira i Quim. Teníem feina, un piset, un cotxe… Teníem tot el que representava que ens calia, però ens sentíem dins d’una roda que rodava per inèrcia i que no ens agradava, així que vam decidir aturar-nos i començar de nou.
Motivats per canviar de vida, vam posar sobre la taula diferents opcions: ens agafem uns anys sabàtics i anem a voltar món? Ho deixem tot i comencem de nou en un poblet de l’Empordà? Anem a gestionar un refugi de muntanya? Anem al Senegal? “Anem-hi?” “Va?” “Si?” I moguts per les ganes que els nostres fills poguessin conèixer també les seves arrels serers, vam decidir que marxaríem a l’Àfrica.
LA SORT DE CONÈIXER MAR LODJ
Que anéssim a petar a l’illa de Mar Lodj va ser ben bé un cop de cor, una sort, el destí. Perquè tot plegat va ser pim-pam-pum! L’Abdou és d’Ngoye, un poble de l’interior del país i no coneixia el delta del Sine-Salum, així que hi vam anar uns dies de vacances. Mentre fèiem una volta en carro per l’illa de Mar Lodj, vam veure un terreny que es venia i sense pensar-ho gaire el vam comprar. Volíem anar a viure al Senegal i teníem un terreny a Mar Lodj… així que vam començar a imaginar com podria ser la nostra vida allà. Construiríem una casa a Mar Lodj i llogaríem habitacions per poder viure… Aquest va ser el nostre pla d’empresa! Tal qual! I amb aquest pla tan senzill, ens vam llançar a l’aventura!
Li vam demanar a la meva cosina Marina Clusella que, com a arquitecta, ens fes els plànols de la casa –que, per cert, és preciosa!– i durant un temps vam destinar el sou de l’Abdou a la construcció de la casa i el meu a la vida a Granollers. L’Abdou va ser el primer de marxar cap al Senegal per supervisar l’obra i preparar el terreny per a la nostra arribada. Mentrestant la Sira, en Quim i jo vam emprendre una marató de comiats: la família, les amigues, l’escola, la feina… i recordo amb especial emoció la festassa sorpresa que van organitzar les dones de Càritas amb les quals havia treballat els últims anys (si em llegiu: gràcies, valentes!).
El 18 d’octubre de 2018, arribàvem al Senegal per quedar-nos-hi. L’Abdou ens esperava a l’aeroport. Junts vam anar amb cotxe fins a Ndangane, i allà vàrem agafar la pirogue pública, plena de gent que ens mirava encuriosida. Ens hi vam encabir nosaltres, totes les maletes, uns matalassos i unes plaques solars. Era la matinada… plovia una mica… A l’embarcador de Mar Lodj ens hi esperava un carro on vam enfilar tot el nostre equipatge: una pila de coses en equilibri impossible que semblava una foguera de Sant Joan abans d’encendre’s.
Tinc la imatge de caminar darrere el carro amb en Quim, de 3 anyets, agafat d’una mà i la Sira, de 5, agafada de l’altra… I mentre caminava a poc a poc damunt la sorra, vaig pensar: “On coi m’he fotut!”