Observant des de l’aeroport
Quan una viu al Senegal i ha nascut a Catalunya, amb una mica de sort, viatja amb avió d’aquí cap allà i d’allà cap aquí… Les llargues estones d’espera als aeroports són avorrides, però també són una ocasió perfecta per observar i deixar volar la imaginació.
Soc a la cua de facturació del vol que va de Barcelona a Dakar i observo el panorama. No tinc res millor a fer. Els tres nois que estan al meu davant em criden l’atenció. Porten bambes noves, van ben afaitats i la seva pell negra brilla ben hidratada. Les maletes que porten vessen literalment: les cremalleres no tanquen i les han lligades amb cinta adhesiva. Se’ls veu contents. Imagino que fa temps que no han estat al seu país, que potser fins i tot és el primer cop que hi tornen, i que potser algun d’ells ho aprofitarà per casar-se amb la nòvia que fa tants anys que l’espera.
Canvio el focus de la mirada i em trobo observant la drianke d’una mica més endavant. M’imagino que aquesta dona gegant i elegant fa temps que prepara aquest viatge, que ha recuperat els diners de la tontine (grup d’estalvi) i que ha comprat el bitllet en secret. Només ho ha dit al seu marit, però ni un paraula a les seves amigues senegaleses del barri; que totes sàpiguen que viatja podria despertar enveges i que li enviessin males sorts.
La cua avança lentament. Em fixo en dues joves guapíssimes de trenes llargues i ulleres de pasta. Imagino que elles fan el viatge BCN–DKR molt sovint perquè estan a la cua pels bitllets com si estiguessin a la cua del pa. Em dic que deuen ser jugadores de bàsquet, o models, o treballadores d’una multinacional…
Sento algú que parla fort per telèfon, em giro i veig que és una mare amb un nadó penjat a l’esquena. La dona porta unes trenes ben collades i decorades amb anelles de color d’or. Deu ser una peul per les marques que té a la cara. Imagino que el motiu del seu viatge és anar a presentar el seu fill a la família, i que possiblement a l’infant l’han batejat amb el nom del seu avi, que va morir quan ella no hi era.
Entre observacions i imaginacions, la cua es va escurçant i els tres nois que estan davant meu ja han arribat a la taquilla de facturació. La cara del personal de la companyia aèria quan els entaforen les maletes a la balança és d’espant i d’admiració alhora. Sense cap dubte, han de resoldre un sobrepès important d’equipatge… Així que els nois es desplacen a un costat i es disposen a fer un truc de màgia per aconseguir que l’equipatge pesi menys només canviant les coses de lloc. Mentrestant, jo facturo i obtinc la meva carta d’embarcament.
Em disgrego de la cua dels senegalesos i em difumino en la majoria del meu color per passar el control d’equipatges i de passaports. Al cap d’una estona torno a trobar-me als meus companys de viatge a la llunyana porta D.
Encara falta més d’una hora per embarcar però ja hi ha passatgers que fan cua a la porta. O tenen pressa per marxar, o tenen por de quedar-se sense seient, o no els fa res estar palplantats fent cua. Jo prefereixo seure a una d’aquestes cadires que estan fetes expressament perquè no t’hi estiris. Visualitzo uns homes amb un gorret de sufí que resen en una cantonada, un altre grup de joves que es fan fotos de postureig davant dels avions, uns senyors que se saluden efusivament perquè estan contents de retrobar-se… Reconec la mare de les trenes que ja fa cua i veig que el seu nadó no diu ni mu. I penso: com s’ho fan les mares africanes perquè els seus fills no rondinin?
Ara sí, a la pantalla diu: “Embarcament.” Moviment generalitzat de persones cap a la cua. Les treballadores a la tauleta d’embarcament ja estan desesperades sense que res no hagi passat. Din-dong-ding: “Ara embarcaran els passatgers del Grup 1. Del Grupo 1.” I la cua que no es reordena ni ningú no cedeix la seva posició. Una de les treballadores surt de la tauleta i passa per la cua a donar explicacions sobre l’ordre d’embarcament. Cada vegada parla més fort per fer-se entendre… Però, de fet, ningú no l’escolta.
Entrem dins l’avió. Tothom assegut i últims avisos a tot volum. L’avió arrenca a circular, agafa embranzida i s’enlaira. Esquenes pressionant el respatller, colls estirats i ulls tancats de concentració. Ambient generalitzat de pregària amb rosaris i amulets a les mans. Volem!
Des de la calma del cel arriba el moment de compartir amb el passatger del costat. És, òbviament, un senegalès que em pregunta que si, òbviament, vaig al Senegal i que m’explica que, òbviament, el seu país és increïble. M’encanta.
Després de quatre horetes llargues de vol, ens informen que comencem a baixar. El moment de l’aterratge és el meu preferit: s’apaguen les llums, silenci, concentració i pregàries de nou… i quan l’avió toca a terra: aplaudiments! Ovació! Benarribades a un país de gent alegre!