Reflexions…
Com diu el professor Mbuyi Kabunda, els europeus solem concebre una “Àfrica a-històrica, sense passat ni estructures socials organitzades i funcionals”. També diu que molts europeus pensem que és gràcies al contacte amb els occidentals que els africans han pogut desenvolupar-se, és a dir, deixar de ser el que eren –natura– per a assemblar-se més als europeus –civilització–. Pfff! Quina vergonya que em fa reconèixer aquestes actituds entre els meus… Però no us en culpo, jo mateixa he passat per aquí.
Cal que us recordi que el gran imperi egipci va néixer al continent africà; que el gran Kanka Moussa, de l’imperi de Mali, quan va fer el pelegrinatge a la Meca a principis del segle XIV va repartir tant d’or pel camí que en va fer caure el preu, i que els primers relats dels exploradors portuguesos que van arribar al continent al segle XVIII descrivien uns pobles d’abundància, rectes i justos, amb “dones boniques i arbres que feien pomes d’or”. Però és clar, aquesta història d’una Àfrica en positiu s’explica poc i sol quedar eclipsada per totes les altres històries d’una Àfrica pobra i miserable que ens encaixen més en el nostre imaginari col·lectiu i que justifiquen unes relacions de poder desiguals entre blancs i negres.
Jo sempre dic que viatjar eixampla l’esperit, que conèixer persones d’altres llocs obre finestres a altres maneres de fer i d’estar al món… Quan desembarques a l’Àfrica, la camines, l’escoltes, l’abraces i la coneixes… quan et poses les ulleres del relativisme i intentes despullar-te del que t’han fet aprendre i t’acostes a altres veritats, és aleshores que et fas petita, t’alliberes de l’etnocentrisme occidental i acceptes que tot es pot veure d’una altra manera i que de veritats, d’històries i de maneres de fer, n’hi ha moltes, i cap no és millor que l’altra. La diversitat és riquíssima: igual que tots entenem que la biodiversitat és necessària a la natura, la diversitat cultural també ho és a la humanitat.
Malgrat més de 300 anys d’esclavitud –vull dir de forçar persones africanes a treballar com a esclaves a altres terres– i d’una colonització que dura fins ara, els pobles africans no han oblidat la seva història i mantenen vives les seves maneres de fer, les seves cultures i tradicions. Malgrat que s’ha imposat la socialdemocràcia com l’únic sistema vàlid per representar la població, malgrat que s’ha presentat la medicina moderna i química com a solució per curar tots els mals, malgrat que s’ha forçat la idea d’un sol déu creador de tothom i de tot, malgrat que s’ha forjat la idea d’una escola en la qual els alumnes han d’aprendre com aprenen els nens d’Europa… Malgrat que aquests marcs gestats i parits lluny de l’Àfrica s’han intentat encaixar a la força, malgrat que els mitjans de comunicació, les ONG, els turistes i les relacions internacionals pressionen perquè així sigui, malgrat tot, la cultura i la manera de fer dels africans continua inundant i organitzant les seves vides.
Podríem dir que actualment, al petit trosset de l’Àfrica que jo començo a conèixer i que és Mar Lodj, hi ha dues realitats paral·leles que funcionen al mateix temps: la imposada i la de sempre. Aquestes dues realitats coexisteixen, i les persones es passegen per una o per l’altra segons els convé. A l’illa de Mar Lodj, per exemple, no hi ha ni alcalde ni policia. L’ajuntament i la comissaria són lluny, a Fimela, fora de l’illa, terra endins. Tot i que cada quatre anys hi ha eleccions i els marois exerceixen el seu dret de vot, a la pràctica la màxima autoritat és el chef de village, el cap del poble. Ell, escollit d’entre els que han rebut l’educació familiar per ser líders, treballa sempre en cooperació amb un equip format pels savis i sàvies del poble i representants de les diferents famílies, religions i generacions. Les decisions importants per al poble de Mar Lodj es prenen en assemblea i els conflictes que hi pugui haver es resolen dins la comunitat, sense haver d’anar a la policia.
Pel que fa a la salut, a Mar Lodj hi ha una Poste de Santé, un petit dispensari mèdic de l’Estat en el qual treballa un agent de salut més o menys format en temes de medecina química-moderna i capaç de receptar medicaments que es podran comprar a la farmàcia. I també hi ha la medicina tradicional, una saviesa popular que es transmet de pares a fills i es manté viva repartida dins la comunitat.
El mateix passa amb les religions, el Déu únic dels musulmans i dels catòlics està obligat a compartir el seu tron amb els djines, els esperits i els ancestres, que, a l’hora de la veritat, són els que tallen el bacallà. Les persones de Mar Lodj aniran a la mesquita o a l’església, però també faran sacrificis al bosc sagrat i es protegiran amb els amulets, amb total devoció.
I pel que fa a l’escola, igual. Coexisteixen el model d’escola occidental i el model tradicional d’educació. Per un costat els nens i nenes van a l’escola de dilluns a divendres, on troben un professor que els ensenya les assignatures que s’aprenien a França durant els anys 60, amb una metodologia de la letra con sangre entra… i, al mateix temps, els infants del poble reben l’educació tradicional per part de tota la comunitat, a partir dels contes i els consells dels avis i aprenent de l’exemple dels grans, i també participant dels nduts o cerimònies d’iniciació on es transmeten de manera explícita els sabers indispensables per poder viure en la seva comunitat i en el seu context.
Dit això, m’adono que els africans, o si més no els senegalesos serers de Mar Lodj, són gent oberta i integradora, gent amb ganes d’entendre’s, de sumar més que de dividir. És clar que les cultures no són caixes tancades, sinó que més aviat són com núvols, que es troben i es fusionen… I això és fantàstic! El contacte cultural és superpositiu i necessari; sempre ha passat que les cultures s’han trobat i han après les unes de les altres per adaptar-se als nou contextos. Però cal anar amb compte de no considerar que les propostes d’unes cultures són més vàlides que les de les altres… la diversitat és riquesa i aquí, a Mar Lodj, ho tenen molt clar. Coneixem-nos i sumem!