Començar de nou lluny de casa
Començar de nou, lluny de casa i en un món tan diferent, no és fàcil. Seguint més el nostre cor que el nostre cap, havíem deixat Granollers, els luxes d’Europa, tot el que coneixíem, per anar a petar a una petita illa del delta que fan els rius Sine i Saloum abans de desembocar a l’oceà Atlàntic, al nord-oest del gran continent africà. L’Abdou, jo i els nostres fills estàvem allà, a l’illa de Mar Lodj. Ens havíem instal·lat en una casa encara en obres: sense aigua, sense llum, sense mobles… feia calor i no hi havia ni una mica d’intimitat, ja que els veïns i veïnes passaven a mirar-nos com si fóssim dins d’un aparador.
Recordo amb especial tendresa els bons moments que ens presentava la senzillesa d’aquella nova vida que començàvem; a la nit esteníem les estores sobre la sorra del pati i ens hi estiràvem tots quatre per mirar el cel superestrellat i esperar la son amb l’airet fresc de l’oceà. I des d’allà, escoltant els grills i les granotes, agafàvem forces per l’endemà que ens esperava, intens de noves experiències.
Al principi tot era un esforç immens per a mi. Havíem desembarcat en un món nou que desconeixia i quan posava un peu fora de casa tenia la sensació que estava perduda. La gent em mirava i em saludava en llengua serer i jo no els entenia, així que responia amb un somriure, aixecant les celles, arronsant les espatlles i movent poquet la mà prop del pit…. Jo ja havia estat al Senegal en altres ocasions, però sempre de vacances. Aquesta vegada era diferent, ja que havia vingut per quedar-m’hi. La tensió que sents quan ets de vacances, passa de llarg; la tensió que sents quan t’hi quedes, pesa.
Els primers dies l’Abdou s’havia de cuidar de gairebé tot; per a mi tot era nou i diferent i no sabia fer les coses: com s’agafa un carro per anar al poble? Com rento plats sense aigua corrent? Com es desploma i es neteja un pollastre per poder cuinar-lo? En un obrir i tancar d’ulls havia passat de ser la Mar de tal família, que té tals amigues, que treballa a tal lloc i que té tals aficions… a ser la dona de l’Abdou, i prou. Havia passat de ser la Mar autònoma, lliure i valenta que feia i desfeia quan era a Granollers a ser la nova veïna blanca, diferent i espantada que acabava d’arribar a l’illa.
Recordo que al principi les botiguetes del poble eren territori hostil per a mi. Anar a comprar era un esforç que feia amb molta inseguretat. Quan em plantava davant de la porta i repassava els productes apilonats als prestatges sentia que no coneixia res del que es podia comprar, o que el que jo necessitava per cuinar no existia. A més, no entenia com funcionava l’acció de comprar: tenia la sensació que tothom se’m colava i en aquest caos que jo no comprenia, no m’atrevia a demanar.
El concepte que jo tenia de s’atén per ordre d’arribada aquí no és ben bé així; no hi ha una cua que ordena de la primera a l’última per ordre d’arribada, sinó que demana la que té més pressa o la que ho té més clar. Al voltant del mostrador s’hi acumulen els compradors i el botiguer va distribuint i cobrant els productes una mica com li sembla. A l’hora de pagar també sentia angoixa: compro a bon preu?, el preu canvia perquè soc jo? I en sortir de la botiga: mirades, somriures… Els hi fa gràcia que compri a la botiga?
Amb el temps, però, coneixent a poc a poc el lloc, les persones, els costums, les maneres de fer… he anat relaxant-me i entenent com funciona tot això, i també he anat trobant el meu lloc al poble. No m’agrada dir que m’he integrat, si això vol dir que he deixat de ser qui era per passar a ser com les altres. M’agrada més dir que he trobat el meu lloc, essent jo mateixa en una versió adaptada al nou context. Ara i aquí hi estic molt bé i ja soc la tata Mar, la veïna blanca que parla serer, que té el grup d’amigues de les Etoiles Magiques, que sap preparar truites de patates, que li agrada anar a córrer pels camps de cacauets cada tarda i que quan hi ha festes surt a ballar com una boja.
Tot i que ara ja sento que Mar Lodj és casa meva, m’agrada parar i mirar enrere per prendre consciència del camí que he recorregut, que no ha estat fàcil però ha estat molt enriquidor. I en aquest sentit, des de la meva experiència reflexiono sobre com es poden sentir les persones que viatgen d’aquí cap allà per començar de nou lluny de casa seva.
Una mare d’un poble senegalès que arriba a Granollers, per exemple, i s’instal·la en un piset en el qual hi ha un ascensor i una cuina elèctrica que no coneix… i surt al carrer i hi ha semàfors i autobusos amb horaris i normes… i troba la gent que camina de pressa i a la seva… que si porta el seu bebè a l’esquena tothom la mira i en parla… Com se sent? Com es troba ella mateixa en aquest nou món? Com s’adapta al nou món? Des de quines identitats es relaciona? Quins estereotips li pesen a sobre?
Ella es planta al supermercat o a la botigueta del barri i es troba en la mateixa situació de por i d’inseguretat que jo vaig sentir quan vaig començar a viure a Mar Lodj. Aquesta mare no coneix el que pot comprar, no sap cuinar amb el que troba, no entén com funciona la cua i mai no li han fet un tiquet o ha pagat amb targeta de crèdit. Aquesta mare sent que la pífia, que no entén res, que s’equivoca, que la miren, que se’n riuen, que se’n parla… que potser tot això li passa perquè és d’un altre color… i anar a comprar el pa els primers dies és un esforç esgotador.
Així que olé! per a totes les persones que intenten trobar el seu lloc lluny de casa seva, lluny de les seves gents i dels seus costums. Són persones molt valentes però que alhora poden sentir-se molt fràgils.
Queda dit.
Continuarà