La Mar de Mar Lodj
Quan una s’imagina començant una vida lluny de casa no és conscient que li caldrà tramar un pla per poder trobar el seu lloc en el nou context. Una arriba a un poble d’una illa del Senegal, acabadeta de sortir del barri del Lledoner de Granollers i diu… i ara què? Ja hi soc. I a partir d’aquí, què? No hi estàs de vacances. Has vingut per quedar-t’hi.
Ara, després de gairebé sis anys instal·lada a l’illa de Mar Lodj miro enrere i m’adono que molt hàbilment, potser per sort, he sabut aprofitar les sorpreses de la vida per poder fer casa meva d’aquell lloc nou.
Jo crec que el fet que hi arribéssim en família i que inscriguéssim a la Sira i a en Quim a l’escola del poble es va llegir com un gest de confiança vers la comunitat que ens acollia. Sí. Això va ser important per a ells. Per a nosaltres. A més, els nens volen més nens i ràpidament els nostres fills i els fills dels altres van començar a jugar junts. Perquè els nens no en saben, de murs ni de prejudicis… així que gràcies, nens i nenes, per ser tan simpàtics i oberts, i per convidar-nos a compartir juntes!
Una altra circumstància que em va empènyer a entrar a Mar Lodj va ser el coronavirus. Un cop la pandèmia es va anunciar, totes i tots els europeus que estaven a l’illa van desaparèixer. En aquells moments havies de decidir: o t’hi quedes o te’n vas. I l’Abdou i jo vam decidir quedar-nos-hi malgrat que l’ambaixada d’Espanya ens organitzava l’escapada del país amb un avió de síndries. Que ens quedéssim allà, amb ells i elles, que no deixéssim l’illa sota l’amenaça d’un virus desconegut i potencialment perillós, va ser un punt que d’alguna manera va esquerdar una mica més el mur que encara ens separava.
Durant el corona vaig ser l’única blanca resistent a l’illa, i quina sort la meva! Com que no hi havia turisme –ni corona– vaig tenir temps de viure la vida i d’endinsar-me de ple en l’entorn social i natural que m’envoltava. Tenia temps d’anar a recollir escopinyes, d’aprendre a desplomar pollastres i preparar confitura de mango amb les dones… d’anar a prendre el te a casa les veïnes i d’assistir a totes les festes i cerimònies que hi havia al poble! Aquest any i mig de fronteres tancades van marcar un abans i un després en la manera de sentir-me i de trobar-me entre els marois.
Hi va haver una altra llavor en la meva incorporació al poble i va ser la dansa. Em trobava sovint en la situació d’estar asseguda a la rotllana de dones que feien gresca amb els bols i les carabasses i un dia vaig aconseguir espolsar-me la vergonya i entrar a ballar com una lleona. Les meves amigues em van acompanyar i l’ovació de la resta em va confirmar que aquell esforç que feia valia la pena. Els primers cops que entrava a ballar sentia crits i rialles que em recordaven que era més blanca, més rígida i més petita que la resta. Però com que no em vaig rendir, ara ballo amb el cap ben alt i sense complexos. I sabeu què? Que ja tinc una cançó. Les dones, quan em volen fer ballar, canten la meva cançó i jo que m’aixeco a fer polseguera! Més d’una vegada he sentit a dir: “La Mar és una serer de pell clara i cul petit.” I per a mi això és una floreta que em toca el cor i que m’estira un somriure… perquè en realitat vol dir molt més que això. Parla d’un jo i un elles que es converteix en un nosaltres. Parla de murs que cauen.
ESCURÇANT LES DISTÀNCIES
Un fet que contra tot pronòstic va continuar escurçant encara més les distàncies va ser el de fer valdre la meva diferència com una riquesa. En un primer moment em pensava que per fer amigues, per fer vida al poble, m’hi havia d’integrar, és a dir, que havia de deixar de ser qui era per passar a ser al més semblant possible a una dona senegalesa. Però jo no podia ser com una dona senegalesa i això em frustrava… Ràpidament em vaig adonar que el que havia de fer era trobar una versió de mi mateixa que encaixés en el nou context, sense perdre la meva identitat. Jo no podia portar el bol de thieb per al meu marit al cap, però podia fer pastissos; jo no podia fer trenetes a les nenes, però podia fer manualitats; elles podien ensenyar-me a fer couscous de mill i jo podia ensenyar-los a nedar.
I a dia d’avui, doncs bé, diria que he aconseguit deixar de ser la Mar Toubab [estrangera] per ser la Mar de Mar Lodj.