El primer Nadal a Mar Lodj
El primer Nadal que vaig passar a Mar Lodj va ser el del 2018. Feia dos mesos que ens havíem mudat a l’illa i jo estava en plena operació de descoberta.
La Marthe Gning, amb qui ara ens coneixem molt bé però que aleshores encara no gaire, passava per casa nostra sovint perquè érem veïnes; el seu marit era amic del meu i la seva filla amiga de la meva. Un dia, xerrant en francès macarrònic, vam descobrir que érem de la mateixa edat i això va ser un punt en comú que va posar en marxa una relació especial.
Aquells primers mesos al Senegal havien estat durs perquè no coneixia ningú i no tenia gaires plans per a mi, així que quan la Marthe em va proposar d’entrar a formar part del grup de la nostra generació, el grup de les Étoiles Magiques [les Estels Màgiques], no ho vaig dubtar ni un segon. Aquí a Mar Lodj, terra de sereres i de vida comunitària, és important formar part de grups per participar de la vida social, així que era molt important que jo comencés a trobar els meus.
El primer plan amb el meu nou grup d’amigues no va tardar a arribar: la Veronique ens havia convidat a totes a celebrar la festa de Nadal a casa seva! Aquella invitació em va portar de cap tota la setmana. Tenia pla, el meu primer pla a l’illa! Una festa de Nadal amb les noies de la meva edat! Un projecte de colla!, i em feia molta il·lusió!
Aquí tot és diferent i les festes també ho són… Com que no ho volia fer malament, vaig intentar sense èxit que l’Abdou em donés algunes pistes per entendre què em trobaria a la festa i com m’havia de comportar… Però ell no en tenia ni idea, de com eren les festes de dones… Així que els meus dubtes i nervis em van acompanyar fins al mateix dia de Nadal: com haig de vestir per anar-hi? Haig de pagar o portar res? A quina hora hi vaig? I quan arribi, què faig? I si vull tornar a casa?
La festa era a casa de la Veronique però el punt de trobada era a la de la Marthe. Aquí a les festes s’hi arriba en grup. Per tant, se sol quedar a un altre lloc per anar fent ambient fins que tothom arriba i quant tothom hi és, ens movem juntes cap a la festa. A casa la Marthe va ser on vaig conèixer les que ara són les meves amigues de Mar Lodj. Estaven assegudes al pati, fosc i sense llum, regant la vetllada amb rondes de ponx. Em fa gràcia recordar les primeres impressions que vaig tenir de cadascuna d’elles aquell dia, ja que amb el temps s’han corroborat: la Martine ja em va cridar l’atenció per ser la més esverada; la Mamie Dieng, per estar sempre pendent de cuidar tothom; la Marthe, per ser tan forta i potent; la Cécile, per ser tan elegant; la Clotilde, per ser tan marassa; la Rose, tan discreta i alhora present…
Un cop totes juntes, vam moure’ns cap a ca la Veronique. Ella és una Étoile Magique de tota la vida però que ara treballa a Dakar com a professora. Com sol passar, per Nadal i les vacances d’estiu, tots els veïns i familiars que han deixat l’illa per anar a treballar al continent tornen amb una mica de diners i moltes ganes de celebrar amb els seus.
Vam entrar totes juntes i, com toca a la casa de la festa, ens vam instal·lar al saló. Era un saló petit, quadrat, blanc, senzill, amb una única bombeta que feia poca llum i amb uns banquets al costat de les parets. Des del trosset de banquet que m’havia tocat, observava el panorama: unes dones grosses, vestides precioses, de coloraines, brillants, xerrant fort, rient fort i gesticulant en gran… Jo m’havia vestit amb texans i camisa amb estampats africans –molt poc adequada per a l’ocasió– i em sentia minúscula entre tanta dona potent.
De cop i volta la festa va començar: bols, plats, cubells, bidons, carbasses buides… es van convertir en instruments de percussió, i amb ells els cants i els aplaudiments de les dones que s’anaven animant. I som-hi: que surt la primera a ballar, saltant i picant de peus i movent el cul amb un ritme frenètic. I riures i crits. I que surt la següent, i una altra, i vinga! I anima’t que t’animaràs, totes ballant i rient com boges. Les begudes circulaven i els gots, protegits sota el banquet on ens asseiem, sempre plens de cervesa i de ponx ben carregadets. De sobte, ens vam adonar que la finestra del saló era plena de caps de nens i nenes que espiaven el que feien les seves mares allà dins, així que, sense dubtar-ho, alguna de nosaltres es va aixecar i va tancar el porticó.
Cada cop érem més dones i més animades. En un moment donat, els cants i els balls es van calmar i va començar el que podríem dir un tapersex a la senegalesa. Jo al·lucinava. La Cécile havia portat de la ciutat una bossa plena de mercaderia sexi senegalesa: binbins (cinturons de perletes), bethios (pareos de xarxa decorats amb brillants), caramels desperta-papes, cremes per arrodonir els malucs… Aquesta artilleria pesada va esverar el galliner! Crits, rialles, alegria… i de nou cançons improvisades i balls que parlaven de què els farien als seus marits quan a l’habitació… Jo no em podia creure el que veia. De tant en tant, entre esclats de riure, alguna amiga trobava el moment d’explicar-me de què anava la cosa. I jo allà, d’espectadora, amb les galtes cansades de tant riure, desmuntant la imatge de la pobreta dona africana.
Vam seguir la festa fins tard, molt tard, fins que de cop es va donar per entès que s’havia acabat i la Veronique va servir uns bols de llenties i aigua fresca per a totes.
Amb la panxa plena i el cos cansat de ballar, vam sortir de casa de la Veronique i ens vam acompanyar les unes a les altres a casa perquè ningú no tornés sola. Recordo que anàvem juntes caminant pels carrers a les fosques quan algú ens va enfocar amb una llanterna, i quan amb la llum ens vam veure i ens vam adonar de la pinta que portàvem, ens va agafar un atac de riure d’aquells de cargolar-se per terra.
Quina nit, aquella… No l’oblidaré mai de la vida.
I aquella festa de Nadal va ser la meva primera festa amb les amigues de Mar Lodj, la primera de moooltes altres festes.