De renúncies i guanys
Són moltíssimes les coses que he guanyat prenent aquesta decisió arriscada de viure a Mar Lodj. Però també són moltes les coses a les quals he renunciat. Trobo a faltar els luxes d’Europa. I de vegades és dur.
Viure sense aigua corrent, haver d’anar al pou i carregar tot el dia bidons i galledes d’aigua per poder cuinar, rentar-se, netejar… Viure amb poca electricitat, sempre pendent dels watts que carregues amb el sol, apagant màquines si les bateries es descarreguen… Haver de refredar i conservar les begudes i els aliments amb gel i haver de patir per si trobaràs o no bombones de gas per cuinar… és una logística de cada dia que cansa.
També satura una mica menjar cada dia el mateix: arròs amb peix o peix amb arròs. I cuscús de mill. De tant en tant, patates fregides o pasta. I salsa de ceba, molta salsa de ceba!
Viure en un campament turístic, una casa oberta a tothom, tampoc no és fàcil: sempre hi ha gent, dia i nit, de dilluns a diumenge, tot l’any. I alhamdoulilah! Però sí que és veritat que es troba a faltar una mica d’intimitat.
Una altra cosa que carrega és el fet de ser sempre evidentment diferent, haver de fer sempre l’esforç d’entendre el que no entens, de voler ser-hi però no poder ser-hi del tot, de trobar el teu lloc entre altres veritats i maneres de fer… Carrega també el fet que res no funcioni com jo entenc que ha de funcionar i d’aprendre a viure amb una filosofia de “sense plans –sense pressa–, si déu vol”.
I la calor… la calor també crema –mai millor dit–…
Tot això cansa. I és normal.
Els primers anys ho vius amb més tolerància: tot és nou i tens més marge per encaixar-ho. Però al cap de gairebé sis anys, no poder menjar un iogurt et satura, que mai no surti aigua de l’aixeta ja no et fa gràcia i que l’electricista col·loqui un endoll tan amunt que ni saltant hi arribis et posa els nervis de punta.
Però, tot i això, jo, si volgués marxar, ho podria fer. Tinc un passaport que m’obre les fronteres i un poble al qual podria tornar i recomençar. Malgrat tot, però, jo em quedo. I em quedo convençuda que aquí és on vull ser i que això és el que vull fer.
Viure en comunitat, aprendre de la riquíssima cultura serer, viure la vida i viure-la al present… la llibertat amb què creixen els nostres fills, la naturalesa paradisíaca que ens envolta… m’encanta! I ben mirat –tot i que sigui per força i sigui dur– ser autosuficients energèticament, consumir local i de temporada, haver de viure amb poca aigua i organitzar la jornada al ritme del sol, en el fons, em fa sentir bé perquè sé que anem pel bon camí.
A més, crec que obrir les portes de l’Nguel du Saloum cada dia és important. És important perquè aquest projecte d’ecoturisme fa treballar moltes persones: el del carro i el cavall, la cuinera, la que renta la roba a mà, el fuster, el que fa de guia, la peixatera, el que va a buscar l’aigua al pou, el de la botigueta del barri… I és important també perquè obrint les portes de casa nostra facilitem que la gent vingui de lluny; ens convertim en un punt de trobada on la gent d’allà i d’aquí es poden conèixer i compartir.
Per als serers és molt important viure amb un objectiu, trobar quina és la missió de la vida, deixar una empremta en el món. Els savis saben interpretar, fins i tot abans del naixement, amb quin objectiu arriben a la vida les persones de la comunitat. Un dia a mi em van predir que jo havia arribat a la vida per canviar les coses. Potser, doncs, la meva missió és la de fer-vos conèixer a unes i altres perquè canviïn les coses. Perquè és quan ens coneixem que el color de la pell es torna un detall insignificant…
Així que, tot i que de vegades costa, aquí ens teniu.
Com diu el proverbi serer: “La felicitat necessita alguna cosa per fer, alguna cosa per estimar i alguna cosa per esperar.”