Amb l’excusa que la salut és una prioritat, exploten la mala consciència de la gent

Es tracta d’un dels mots segurament més fàcils dels que han desfilat per aquesta secció, només un graó per sobre dels il·lustres orfes com urna, esbirro o empatia (paraules úniques sense cap derivat). Marató només té un parent, l’adjectiu maratonià, cosa que afegida a la simplicitat de l’origen etimològic (del grec Marathôn, planura grega d’on l’any 490 aC un soldat va sortir corrents cap a Atenes per anunciar la victòria dels grecs sobre els perses a la batalla del mateix nom) en fa un mot d’apologia fàcil. Ho podríem deixar aquí mateix. Però no. Perquè un servidor no descarta que li neixi un segon derivat; un altre adjectiu, concretament. Abans d’escriure’l, però, n’exposaré les raons. Tenen a veure amb l’espectacle, per mi tan impúdic, d’aquest suposat programa televisiu que anomenen La Marató de TV3 i que en realitat és una altra cosa; no sé ben bé quina, o no se m’acut ben bé el mot amb què el descriuria, però segurament seria de la família de xantatge, extorsió o aixecada de camisa. Ateses les circumstàncies socials i polítiques –especialment les segones– en què ens trobem, aquest atracament en forma de serial lacrimogen –es passen setmanes anunciant-lo– em sembla una de les formes més humiliants de proclamar al món les vergonyes del poble català: pensar-nos que amb el somriure, el bon cor i les bones maneres –en diuen solidaritat– ens guanyarem el cel que ens mereixem, no se sap si el terrenal o l’altre. La revolució dels somriures com a resposta a l’abús i el maltractament dels espanyols de què no sabem desempallegar-nos; en comptes de revoltar-nos, de respondre a la força amb la força, parem l’altra galta i demostrem que som els campions de l’amor i la companyonia. Que, traduït a termes maratonians, vol dir que, atès que el govern espanyol ens pispa els quartos i el català també –bé, les engrunes que queden–, els desgraciats que els hem de patir tots dos ens arremanguem i en gratem uns quantets més encara del cul de la butxaca. Amb l’excusa que la salut és una prioritat i tota la pesca –i a mi m’ho heu de dir? La gent ho sabem perfectament, això, no ens cal cap llagrimeta–, exploten la mala consciència de la gent i au, es treuen el mort de sobre. La situació, doncs, em sembla tan absurda que trobo que valdria la pena inventar-se aquell adjectiu que us prometia i que seria maratonial. “En aquella casa sempre hi ha un xivarri de por, un merder maratonial.” Creat a imatge i semblança de manicomial. Que, per cert, no està recollit al DIEC; que l’afegeixin al tiet i la tieta, que com més va més pressa corre.