Maria Gaja, mestra i amiga
Quan la Maria va començar a fer de mestra, ella explicava que li va tocar anar a un poblet de la Cerdanya. En aquells temps –i sense gaires mitjans de comunicació– s’havia de quedar sola i a pensió i, al cap de poc, va renunciar i va tornar a Vic. Després va fer de mestra a Ogassa i Ciuret. Hi va estar bé i els nois i noies que la van tenir, quan ben entrada la dècada dels 2000 anàvem d’excursió per allà, encara la reconeixien i valoraven i s’avisaven uns als altres per sortir a saludar-la amb alegria.
El 1955 va venir a les nostres terres vallesanes, va estar un curs a l’Acadèmia Cots (l’actual Educem) i tot seguit ja va entrar a treballar a l’institut vell del carrer Corró, al costat de la sala Tarafa actual. Aquí és on la vaig conèixer per primera vegada. Va ser el curs 1957/1958 –jo vaig per cursos normalment–. En aquell moment jo tenia 9 anys i ella en devia tenir 33 o 34. Vaig entrar a la classe de Preparatori que comandava la senyoreta Maria Gaja i Font. En aquesta classe ens preparava durant un curs per fer un examen, al Col·legi Verdaguer de Barcelona, que ens permetia ingressar a Batxillerat. No em puc estendre pel que fa a la seva classe, només puc dir que tots els que hi vam passar la recordem amb molt d’afecte.
Ens vàrem retrobar el curs 1968/1969, quan vaig entrar a treballar a l’Escola Municipal d’Estudis Comercials (es deia mes o menys així l’actual Salvador Llobet). Aleshores es feia l’Educació General Bàsica (l’EGB), el que ara es Primària. Ella, que havia continuat al centre seguint el trasllat de l’institut vell, va tornar a ser la meva mestra. Mestra pedagògicament parlant i mestra de vida. A l’escola acostumava a tenir els alumnes preadolescents (els grans) i a impartir, entre d’altres però especialment, la matemàtica (que era el que mes li agradava) i ciències socials. Mes endavant, va formar part de l’equip directiu, que en aquell moment era compartit entre tres persones.
Ja feia uns anys, a la dècada del 1960, que l’havia neguitejat veure que l’ensenyament que s’impartia era memorístic i sense interès per part dels alumnes. Veia que calia un canvi vers una pedagogia que fes raonar els infants i no només memoritzar i fer una escola catalana que havia de venir a partir del que ens havien ensenyat els mestres d’avantguerra –ho va recollir directament d’Angeleta Ferrer, el senyor Galí, Pau Vila… a les trobades de Barcelona– i que anava lligada al poble, “una escola pública, catalana i de qualitat”. Mai no va afluixar, ni tan sols després de jubilar-se l’any 1989. Va compartir des del primer moment la idea que davant l’escola tradicional hi havia un model d’escola que potenciava la formació integral dels infants i de l’escola arrelada al medi en els aspectes de contingut i catalanitat. Es va fonamentar en tots els grans pedagogs d’aquí i dels que ens arribaven de l’estranger: Piaget, Decroly, Montessori, Freinet, etc.
La Maria va creure en un model d’escola i de mestra, en un modus de fer cooperatiu, en una societat democràtica i lliure i en la il·lusió de col·laborar a construir un model nou i millor en tots els àmbits. Havia entrat –ella sempre deia que “junt i gràcies a altres companyes”– en el circuït dels Moviments de Renovació Pedagògica centrats a Barcelona. No gaire més endavant seria una de les més fidels treballadores per a la promoció i organització de les Escoles d’Estiu de Granollers i de la formació del professorat durant l’hivern dels cursos 1969 al 1975. El curs 1979/1980 va ser cofundadora del primer Casal del Mestre de Granollers i va formar part de les comissions que treballaren amb l’Ajuntament per aconseguir un local fix i una subvenció el 1981. Va ser la primera a apuntar-se a la feina i la que aportava tota la seva experiència al grup. N’era la més gran, la que la gent de Granollers coneixia més, un pilar fonamental quan era l’hora de defensar els interessos del grup i comprometre’s davant qui calgués aportant tot el seu bagatge i experiència com a aval. Sempre va voler treballar en grup; per a ella el grup era el fonament i el traspàs de l’experiència apresa a altra gent mes jove n’era un objectiu prioritari. Sempre va posar l’esperança en un futur millor, sempre el desig de compartir i intercanviar i a favor del diàleg constructiu. Sempre va lluitar per salvar els entrebancs amb què ens trobàvem, fossin econòmics (cercant subvencions), fos en les discussions de grup (atemperant), fos en les condicions precàries de materials (creant-ne de nous) i també en els treball clandestins en la lluita per la llegua catalana.
UNA VIDA PER APRENDRE I ENSENYAR
Des d’aquell moment, la vida de la Maria va ser aprendre i ensenyar. És a partir d’aleshores que adoptà el compromís de fidelitat amb aquell sector de gent del seu poble i de mestres que estaven convençuts que calia un canvi. D’aquí el seu compromís social. Mai no va escatimar temps i esforç (hores i hores de dedicació). Hi posava entusiasme, paciència, claredat i ordre perquè era serena, treballadora i llesta. A mi em va encoratjar sempre a una acció decidida i profunda en els continguts, en coherència amb el propi pensament i amb valentia per expressar-lo, a ser fidel i generosa sempre pel bé d’aquests ideals que compartíem.
En l’àmbit del poble va participar en la catequesi dels infants. Sempre va tenir ferm el compromís amb els mes dèbils. Participava en totes les activitats que se li demanaven com, per exemple, el teatre. Va estar uns anys a Unió Democràtica, però ho va deixar per ser coherent amb les seves pròpies idees, que s’anaven apartant de les que seguia el partit. Fins ben entrats els seus 90 anys va mantenir les inquietuds culturals, el compromís polític i la coherència dels seus posicionaments.
Poca gent sap que va ser coautora del llibre Arbres de Granollers, realitzat durant uns quants cursos dels anys 80 i que es presentà editat el 1987. També va ser coautora del llibre Recerca i difusió de recursos pedagògics de la comarca, editat el 1994. Entre altres coses, poso alguns exemples de les seves activitats després de jubilar-se: va ser voluntària a l’Hospital de Granollers en el que en deien Bibliosalut, que consistia a portar llibres als nens malalts. Fou membre d’un Seminari sobre la Dignitat del qual en va sortir un altre llibre, aquest cop de conclusions. Cada any anava als cursos de les Aules d’Extensió Universitària de la Gent Gran de la Garriga i, pel mig, sempre que podia feia viatges, anava a conferències, concerts, feia excursions, etc. i sempre, sempre, amb aquestes ganes de conèixer, d’aprendre, de compartir.
El seu tarannà obert, la seva forma de ser emprenededora i lluitadora, la facilitat que tenia d’il·lusionar-se en un projecte i sobretot el seu sentit de la justícia i l’equitat feien que també tingués l’anhel d’estendre aquest ideal renovador col·laborant en totes les activitats que poguessin ajudar a traspassar els coneixements i l’experiència viscuda, ajudant així a tothom i fent que altres escoles també innovessin.
La feina de la Maria fou més aviat una feina callada, allunyada de qualsevol pretensió individual o personal. Ella va ser un fonament en la renovació professional dels ensenyants de la nostra comarca. La seva recerca, l’estudi, la lectura, l’autocrítica, la reflexió amb els companys, la capacitat d’analitzar profundament la pràctica diària i modificar-la, van ser les seves tasques habituals. Totes elles enfocades que l’escola millorés en benefici dels nens i nenes que hi assistien.
Quan el curs 1997/1998 es va començar a gestar [per part del Consell Escolar Municipal, essent aleshores alcalde Josep Pujades] el concedir una beca que portés el seu nom, s’hi va negar rotundament. D’entrada ho va rebutjar, però després ho va acceptar sota la condició: “Només ho puc acceptar si és en representació del grup de mestres i que ho pugui dir sempre així.” La Beca Maria Gaja es va aprovar el 1999. Mentre va poder no va faltar mai a les reunions i als lliuraments de la Beca. Tampoc no va acceptar la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de les Franqueses perquè no se’n considerava mereixedora: “N’hi ha d’altres que se la mereixen”, va dir.
Els anys que vàrem treballar juntes també ens varen servir per anar forjant una amistat que amb el temps es faria entranyable fora de la feina, fora de l’escola. Ella era un pou de saviesa, per edat i per experiència, i jo en rebia constantment el seu afecte i l’aprenentatge.
Per a mi fou un exemple de treball i esforç, de lluita per afavorir el coneixement, d’entusiasme, de tenacitat fins a arribar a la tossudesa. Era una dona afable, amb talent, treballadora, que buscava construir i mai destruir, amb un caràcter dialogant que es va guanyar l’afecte i reconeixement de tota la comunitat educativa i del poble.
No em resta més que agrair haver tingut la Maria Gaja al nostre costat, al costat de tots els que l’hem conegut i conviscut amb ella, una dona vital, senzilla, eficaç, diligent, entregada, serena, protectora, coherent i de gran generositat que sempre tindrem en el record i de qui intentarem seguir l’exemple.
