No és el rodatge, Indi, és la vida que ens passa factura"

pinimg.com No puc dir que he crescut veient Indiana Jones perquè la primera Indiana es va estrenar el 1982 i aquell any jo encara no anava al cinema (no us ho creureu, però la primera vegada que la meva mare em va dur al cinema va ser a veure La cosa, un any després d’aquell 1982, pensant-se que era una pel·lícula infantil i mira, no. Així, doncs, que em va agafar fort l’amor per les pel·lícules de Disney a l’adolescència –no a la infantesa– i així de flipant em sembla encara ara la tensió necessària per fer una bona pel·lícula de terror). Recordo perfectament, però, la impressió, el 1989, asseguda en una sala de cinema amb el meu cosí més gran, en veure el cavaller de L’última creuada dient: “Eligió mal.” Era en castellà tot el cinema, aleshores, i així s’ha quedat sempre dins meu aquesta frase, en castellà, amb parsimònia, amb tot el poder que un té quan fa 11 segles que espera algú que reculli el Sant Greal. Quina meravella aquella pel·lícula. Quin heroi. Quines aventures. Quines ciutats. Quines deduccions. Quina història. Quina mística. Quin tot. Indiana Jones –la tres, primer, que és la primera que vaig veure, i totes les altres– ha esdevingut una de les meves sagues preferides durant anys. Si no la que més. I reconec que la d’El temple maleït no em torna boja i que la de La calavera de cristall em va semblar un despropòsit al primer visionat, però totes quatre i aquesta, que s’estrenarà ara, sempre seran part del que per a mi és el cor del cinema de debò: el cinema com a entreteniment, com a art, com a diversió, com a màgia. El cinema que desitjaven, crec, els germans Lumière quan, de poble en poble, muntaven el cinematògraf i feien al·lucinar la gent. Aquell cinema de boca oberta, somriure franc i veritats morals. El cinema on tot és fàcil: els bons són bons, els dolents són dolents, la veritat és la veritat i aquesta veritat i aquesta bondat triomfen després de moltes aventures divertidíssimes i apassionants. “No és l’edat sinó el rodatge”, diu l’Indiana en una escena de la primera pel·lícula on ell ja no era jove del tot. Imagineu-vos-el ara, 41 anys després! A sobre seu té tot el pes de la història dels objectes –com sempre–, però també el pes de tota la seva història i el pes de les nostres expectatives perquè pugui, a 80 anys, salvar el món un altre cop. No sé com serà la darrera i última Indiana Jones, però estic disposada a creure-hi, amb tota la fe que aquesta saga es mereix, i a creure que es poden vèncer els nazis, aturar el mal i sortir-ne airós amb un fuet i un somriure encantador. No puc dir que hagi crescut veient Indiana Jones però sí que es pot dir, crec, que m’he fet gran veient-lo fer-se gran i tinc ganes d’acompanyar-lo en el darrer acte i, aquest cop en versió original, confio a sentir-li espetegar el fuet amb el seu barret Fedora i la seva por de les serps. Tots ens fem grans, però no tots envellim tan bé. No és el rodatge, Indi, és la vida que ens passa factura. I les campanyes electorals, però d’això ja en parlarem un altre dia que avui hem de salvar el món. Si tu pots, a la teva ja respectable edat… nosaltres també hem de poder. Oi? Doncs som-hi.