Bonisme i bufonisme
“Els centres educatius actuals menystenen el coneixement i posen l’èmfasi en la diversió i la felicitat.” Aquesta és una opinió feta pública per Gregorio Luri al seu llibre La escuela no es un parque de atracciones (Ariel, 2020). És també l’opinió de persones referents com Luc Ferry –de qui he llegit en francès un llibre seu sobre l’amor, De l’amour–, filòsof i exministre d’educació francès. I és també l’opinió de tants altres. També diu Luri que l’excel·lència és el contrari de l’ocurrència. Que demana pràctica intensiva i reflexiva i l’ajuda d’un professor expert. Però, ai las!, tots els valors necessaris per a l’excel·lència s’han perdut. I els professors experts ja no es valoren, de fet, fins i tot molesten.
Vivim una època de bonisme: els nens són bons, els nens no busquen evitar faltes ni busquen aprovar exàmens sense estudiar. Els nens no menteixen i no falten al respecte als professors; els nens no volien fer bullying i, per això, agressor i agredit es posen al mateix nivell, la qual cosa constitueix una humiliació immensa que pot tenir greus conseqüències psíquiques per a l’agredit.
Vivim una època de bufonisme: només val allò que és bufó, bonic, agradable i confortable. Per tant, cal que pares i professors s’abstinguin de confrontar el nen o la nena amb quelcom que no entri en aquesta categoria. I en cas de fer-ho, seran titllats de quelcom pitjor que criminals per part dels pedagogs i de tot el sistema educatiu.
A hores d’ara, el que importa és sentir. Com et sents? Què he de fer perquè et sentis bé?
Aquesta és l’actual tirania a l’escola: fes que el nen sempre se senti bé. Fes-ho. “El nen no ha dormit bé; el nen travessa els típics moments adolescents de no sentir-se bé a la seva pell; el nen ha estat rebutjat per la parella; el nen diu que això l’avorreix; el nen diu que això no ho vol aprendre ni amb gamificació ni sense; el nen té problemes greus a casa…”
En lloc de donar eines perquè els mateixos nens trobin com sentir-se bé –quelcom molt variable, molt subjectiu i molt intern, excepte en casos comptats de problemàtiques greus que haurien de ser tractades en escoles especials– i en lloc d’ensenyar-los límits com a part d’una educació per al benestar personal i la vida, estem protegint els nens en contra del seu benestar. Estem creant una generació fràgil, també anomenada de vidre. Una generació fràgil que serà, ja és, dependent de drogues (medicaments i altres) per sentir-se bé.
I junt amb aquest generació fràgil, hi ha uns quants individus robustos –per fanfarrons– que sense tenir cap situació desfavorable de caràcter mental, familiar o social, s’aprofiten del bonisme i el bufonisme generalitzat que caracteritza la societat actual. I el resultat és que quatre, junt amb les seves famílies, poden decidir el futur aprenentatge de tota una classe i el futur laboral dels professors del claustre que posen aquests assumptes sobre la taula i que tracten els alumnes amb respecte i amor però que també posen límits.
El bonisme i el bufonisme ens fan fràgils. Nassim Nicholas Thaleb, l’autor del cèlebre El cigne negre, ens parla del seu concepte antifragilitat en el seu llibre Antifràgil (Paidós Ibérica, 2013). Diu que l’antifragilitat és molt més que resiliència o robustesa. Gairebé tothom diu que el contrari de fràgil és robust. I per fer-nos entendre que no és així, Nassim Thaleb ens posa al cap la imatge d’un paquet que tenim embalat per enviar per correu. Si a dins hi ha coses fràgils com ara copes de vidre, de ben segur que posarem damunt el paquet una rètol amb lletres ben vistoses que digui: “Fràgil. Manipuleu-lo amb compte.” Ara pregunteu-vos, hauríeu de posar un avís en un paquet robust, és a dir, en un paquet el contingut del qual no pugui trencar-se? No, no cal posar-hi res. I això ens indica que robust no és el contrari de fràgil. El contrari de fràgil és anti-fràgil, és a dir, un paquet el contingut del qual no només no es trencaria, sinó que milloraria gràcies a no evitar-li els petits sacsejos propis del trasllat, del trànsit.
Els humans transitem per la vida. Històricament ens hem fet forts –hem vençut la fragilitat–, individualment i com a societat, perquè en aquest trànsit ens hem arriscat a rebre alguna trompada per aconseguir allò que era bo i ens feia bo, perquè no hem defugit el sacrifici de vegades necessari per aconseguir allò bo i just per a nosaltres i als altres, perquè hem entomat els embats de la vida i no ens hem posat una cuirassa emocional per a no sentir-los. A la meva època, els pares no ens sobreprotegien (fragilitzaven) tancant-nos a casa o resolent els nostres problemes relacionals. Els pares eren un lloc segur, –sí, important i necessari que ho fossin–, però no ens substituïen. Això ens permetia prendre les mides del món per nosaltres mateixos, ens permetia descobrir els nostres punts dèbils i els nostres punts forts, ens permetia adquirir el tan necessari sentiment de la pròpia capacitat. De manera orgànica. Sense imposicions. Sense suplantacions.
Diu Nassim Thaleb que l’antifragilitat és una propietat de tots els sistemes naturals –i complexos– que han sobreviscut. I que privar-los de volatilitat, aleatorietat i estressors els perjudicarà, es debilitaran, moriran, desapareixeran. I també ens recorda que els millors cavalls perden quan competeixen contra altres de més lents i guanyen amb rivals a la seva alçada. En el primer cas alimentem la mediocritat mentre que en el segon cas alimentem l’excel·lència.
Hem fragilitzat l’economia, la nostra salut i l’educació. Potser encara som a temps de revertir-ho…