M’arrapo a les paraules i als dies com a lianes en el temps

Dilluns 24 de juny de 2019 Tarda Sortir a ballar fins a altes hores té això, l’endemà no ets persona fins ben avançat el dia, però no concebo una revetlla sense música al carrer, són dues coses que van de bracet. La revetlla de Sant Joan divideix la humanitat en dos grups: els apassionats pels petards i les fogueres, i els que no els poden suportar. Haig de confessar que jo soc del primer grup, malgrat que aquest any, molt a contracor, estant com està el bosc, ens hàgim estat de tirar-ne. I haig d’afegir que tinc gos –un beagle bonàs i tossut– i que me l’estimo. Quan arriba el dia D, el trec a passejar una estona abans, li dono un parell de valerianes i se’n va a dormir al garatge tranquil. Però un solstici d’estiu sense foc és com un cafè descafeïnat. M’atrau el foc, potser per haver nascut a l’estiu i estar sota un dels signes d’aquest element. Em sedueix la seva força màgica i renovadora. El foc és llum i escalf. I Sant Joan: família, amics, veïns, carrer, rituals... En les revetlles de la meva infància cremen fogueres eternes amb trastos vells, i els pagesos ja fa dies que seguen el blat i l’ordi. Quatre bengales, algunes piules i coets de colors donen el tret de sortida a les vacances. Són les vacances d’una nena de poble en un carrer d’estiuejants, dos ritmes vitals absolutament oposats que no casen dins del meu enteniment. A casa cal anar a dormir no gaire tard perquè els pares l’endemà treballen, jo rondino perquè em vull quedar més estona jugant a cuit i amagar a les fosques, però el joc té hora límit, i això encara el fa més atractiu i desitjat. Dijous 27 de juny de 2019 Nit Crema la Ribera d’Ebre. Rellegeixo les línies de més amunt i em fereixen les paraules. El mateix foc que és la màxima expressió de la vida, també ho és de la mort. Els extrems es toquen. Amb la reculada de les extensions d’agricultura, la superfície de bosc ha anat creixent. Vivim d’esquena a la natura. No valorem l’ofici dels pagesos i ramaders, que són els que tenen cura del paisatge. Hem de triar quin model de paisatge volem: si una natura sostenible, o un parc temàtic de cartró pedra, i assumir que la tria té un preu. Divendres 28 de juny de 2019 Tarda L’any vinent formaré part del programa ‘Lletres a les aules’ de la Institució de les Lletres Catalanes. Em fa molta il·lusió tenir l’oportunitat de parlar de la meva novel·la Pots comptar amb mi amb alumnes de Secundària, penso que serà una gran experiència. Estic vivint un d’aquells moments en què la vida em somriu i jo m’hi poso bé i deixo que em somrigui, perquè em complau immensament. Aquest vespre celebrarem la revetlla de Sant Pere a casa. M’agraden les taules llargues de familiars i amics, sentir-los a parlar i a riure sense pressa mentre la nit ens bressola. Se m’oblida com he hagut de córrer tot el dia. Avui fa 16 anys que vivim en aquesta casa i d’aquest habitatge n’hem fet una llar. Dissabte 29 de juny de 2019 Tarda M’arrapo a les paraules i als dies, com a lianes en el temps que em permeten saltar dins la selva de la memòria gaudint de la tebior dels records. El dia d’avui és un d’aquests dies especials. Al seu entorn giren grans esdeveniments de la meva vida. El 29 de juny és la festivitat de Sant Pere –el meu pare se’n deia– i Sant Pau, i la festa major del meu poble. Quan l’any 2012 em vaig presentar al Premi Nèstor Luján, la data màxima d’entrega dels originals era el 29 de juny. El mateix dia de l’any següent presentava la meva novel·la Confidències d’una reina, que havia quedat finalista del premi, al peu de la Torre Roja, el campanar de l’església del poble i un dels llocs més emblemàtics del nostre patrimoni. Peronella d’Aragó, la seva protagonista, va néixer un 29 de juny de 1136. I un 29 de juny naixia Antoine de Saint-Exupéry –que curiosament va morir un 31 de juliol, dia del meu aniversari–, autor del Petit príncep, un llibre que m’estimo molt, al qual faig un petit homenatge a la novel·la Pots comptar amb mi. Diumenge 30 de juny de 2019 Tarda La policia italiana va detenir ahir Carola Rackete, la capitana del Sea Watch 3. En quin món tan pervers vivim, que detenen les persones per salvar vides humanes? Hem convertit el Mediterrani en una fossa comuna, la vergonya de tot Europa. Estem en mans de governants mafiosos i despietats que actuen sense cap mena d’escrúpols. Com podem continuar vivint envoltats de tanta maldat? Tenim l’ànima de plàstic!