Martí Suñol i Genís: espai urbà, cultura i civilització
Les darreres dècades s’ha anat obrint pas la idea que la civilització consisteix a respectar i tolerar la diferència i la singularitat de cada cultura i de cada poble. Tot i que encara no s’ha incorporat a la política internacional, com demostra clarament la persistència de les guerres, que són la xacra de la humanitat, però sí que es va obrint camí a Europa entre la gent que parla i que debat. De manera que, en època de globalització i uniformització cultural, s’ha passat a valorar la singularitat que perdem a marxes forçades a tot el món. Martí Suñol i Genís, farmacèutic de la Garriga, que ens va deixar el 13 de maig, va ser un home avançat en aquesta actitud, un home profundament civilitzat en el millor sentit del terme, que va dedicar tot el seu lleure a mantenir viva una cultura amenaçada en els moments que fer-ho implicava més risc personal a causa d’una dictadura. Ell va tenir molt clar que cultura tenia a veure amb la civilització, però també amb memòria del passat, perquè tota cultura és això: passat que es projecta en el present; i present creant cap al futur.
Als anys 90 vaig treballar en un institut de Batxillerat a Santa Coloma de Gramenet. Allí vaig conèixer un historiador garriguenc, Jordi Llimargas. Quan tocava la lliçó sobre Àngel Guimerà i arribava a Manelic de Terra baixa els meus alumnes obrien els ulls i exclamaven: “Ah! El del borreguillo…” En Jordi Llimargas m’ho va aclarir: “És que algú ha posat un monument a en Manelic en una plaça de Santa Coloma i porta un xai a les espatlles: aquest xai és el borreguillo, li diuen així, a en Manelic.” Els meus alumnes tenien un personatge de la literatura catalana que reconeixien com a quotidià i veien cada dia: en Manelic. Aquell monument ens ajudava molt a tots plegats perquè mig segle de dictadures i prohibicions havien fet de la literatura catalana un gran desconegut. I en Jordi de seguida es va posar a parlar de la importància d’ocupar l’espai urbà amb la cultura com a signe de civilització. Tota cultura recorda els seus prohoms més civilitzats a les seves àgores. De fet podem mesurar els índexs de civilització d’una cultura per qui recorda als seus carrers i les seves places. Encara parlem massa de guerrers violents als llibres d’història i a les pel·lícules. També a les places públiques en forma de monument. En canvi, un record d’algú que va fer una cosa té molt més de valor.
Fa 10 anys vaig descobrir un monument bonic a Caldes de Malavella. Era un monument al mestre Mas i Ros i hi havia la partitura d’una sardana que havia compost. Un dia que en Martí va venir a casa a fer petar la xerrada una estona, la meva parella li va dir que havia descobert que una cançó que se sabia de memòria des de feia molts anys era d’ell i la hi va cantar: “Pujarem dalt dels cims amb el cor alegre, / baixarem a la vall quan es faci fosc. / Vora el foc en la nit freda, / cantarem una cançó: / “La, la, la, la, la, visca el dia! / la, la, la, la, la, bona nit!” Ella li va dir: “Oi que tu ho vas escriure?” Ell va somriure i va fer que sí amb el cap. La música és de Santi Riera Subirachs i la lletra, de Martí Suñol i Genís. És una cançó que fa 50 anys que aprenen els qui van als caus excursionistes, que forma part del nostre patrimoni cultural.
En Martí Suñol ha fet un munt de coses: va participar a finals del franquisme en les activitats per reintroduir l’ensenyament del català a l’escola; va empènyer el moviment coral a la Garriga i també el desplegament d’institucions com Òmnium Cultural. També va escriure diversos llibres en el gènere de la novel·la, la poesia, l’assaig i el conte. Era un home que estimava profundament la cultura i la literatura. Entenia que era font de civilització. Potser per això també era un home d’educació exquisida. Potser per això aquesta cançó definia la generositat amb la qual mirava de servir els seus ideals. Però també la importància de tenir-los i la importància intrínseca de la bondat. Amb la cançó que tantíssima gent se sabia de memòria en Martí havia entrat en la cultura d’un país. Saps quan ets patrimoni d’un país perquè formes part de la cultura de la gent.
Veient el monument al mestre Mas i Ros vaig pensar que estaria bé que a la Garriga hi hagués un monument semblant amb lletra i partitura, com el de Caldes de Malavella. Allà també hi han posat una placa (amb esbós biogràfic del mestre) i uns sardanistes. En aquest cas potser fora més escaient substituir els sardanistes per uns excursionistes. Li ho vaig comentar a ell fa 10 anys i li va agradar la idea. I em va demanar: “Però no ho proposis fins que jo ja no hi sigui.” I per això ho proposo ara. Perquè les cultures que sobreviuen més temps són les que recorden als seus espais les persones que els han ajudat a ser millors, més tolerants, més generoses i, al capdavall, més civilitzades: és el que fou en Martí Suñol.