He posat els dos mots al títol perquè no m’acabo de decidir.

He posat els dos mots al títol perquè no m’acabo de decidir. És probable que per a vosaltres es tracti d’un debat inexistent, però els lingüistes hem estat discutint si els mitjans –que són els que dicten model– havien de fer servir un terme o l’altre, perquè tot fa pensar que la versió en diminutiu no seria sinó un calc del castellà mascarilla. Malauradament, tal com ens passa dia rere dia, s’ha acabat imposant la versió segurament menys genuïna. Això no vol dir que no pugueu fer servir sempre que us plagui la forma tradicional, màscara –i encara, si ho voleu, tal com faig sovint jo mateix, morrió, que sempre hi dona més joc.

Fet aquest incís, doncs, passem a l’autòpsia nostra de cada setmana. Cal advertir que ens trobem davant d’un cas un poc peculiar, perquè el substantiu màscara compta amb un homògraf sense accent, mascara, que no significa el mateix però s’hi acosta molt. Miraré d’anar pas a pas perquè no és senzill.

Mascara sense accent és un terme desgraciadament en desús amb un significat molt concret: vol dir ‘taca’. No s’ha pogut establir exactament d’on prové, si del baix llatí masca, ‘bruixa’, o bé del longobard maska, ‘xarxa’, i també ‘bruixa’, o encara del cèltic mask-, ‘negre, tacat’, d’on sorgiria aquella masca dels llatins per designar la fetillera, en referència al fet que es tapaven la cara per ocultar la seva identitat. Per a nosaltres, doncs, una mascara és una taca, generalment de carbó o d’alguna substància comestible; d’aquí aquella frase feta que diu: “Sempre t’has de veure emmascarat per una paella bruta”, sinònima de la que fa: “Orellut, li diu l’ase al ruc.”

Per la seva banda, màscara amb accent tampoc té un origen gaire clar, però podria anar per la banda de l’àrab, concretament de máshara, ‘joglar, pallasso’, derivat del verb sáhir, ‘burlar-se’. El camp semàntic de màscara, tanmateix, és força més ric, i va des de les diferents modalitats de careta de fusta, metall o altres materials fins al sentit extens de la persona que en duu una, el figurat de la falsa aparença, el cosmètic del preparat de bellesa, l’entomològic de l’aparell bucal de certs insectes i algun més.

En correlació amb aquest desequilibri, també hi ha una certa desproporció de derivats: tres en el primer cas i vuit en el segon.

Ara bé, com a la teoria de conjunts, existeix un espai d’intersecció on es troben tots dos: el verb emmascarar –amb una variant escurçada, mascarar–, el de la frase feta, que per tant té dos significats: ‘embrutar amb carbó o sutge’ i ‘cobrir amb una màscara’, com el famós personatge de tebeo.