Del masclisme d’un agressor al masclisme d’un jutge
Per a sorpresa de ningú, Dani Alves ha estat absolt del delicte d’agressió sexual a una jove a la discoteca Sutton el desembre de 2022. Dani Alves va ingressar a presó preventiva i se li va negar la llibertat sota fiança, en tres ocasions, per risc de fuita. Finalment, va aconseguir la llibertat provisional a canvi d’un milió d’euros. El futbolista va reunir els diners en cinc dies i va alliberar-se d’un delicte de violació a cop de talonari. Evidentment, es van establir unes mesures cautelars que consistien a presentar-se a l’Audiència de Barcelona setmanalment, entregar els passaports i complir amb l’ordre d’allunyament. Dani Alves va prometre portar-se bé i rentar-se les dents abans d’anar a dormir i va sortir de la presó, a la qual no ha tornat a entrar. El futbolista condemnat a quatre anys i mig de presó ha quedat absolt. El testimoni de Dani Alves té més versions que una orquestra de poble. Dani Alves ha fet la gimcana de la contradicció, mentre la víctima ha mantingut sempre el mateix relat. Només amb això hauria de ser suficient per empadronar el futbolista a Brians 2.
Les agressions sexuals no tenen res a veure amb un desig sexual incontrolable, sinó que estan vinculades al poder, al domini. No se m’acudeix persona amb més poder econòmic i estatus social que un futbolista. Bé, sí, un polític, Íñigo Errejón, per exemple. Davant una agressió, el cervell escaneja la situació i posa en joc diferents respostes de defensa. Respostes de defensa socials: intentar convèncer l’agressor, negociar o demanar ajuda. Respostes de defensa associades a la mobilització: lluitar o fugir. Per acabar, respostes associades a la immobilització: bloqueig i immobilitat tònica. El 70% de les dones pateixen immobilitat tònica, una resposta automàtica que s’acciona quan fugir o lluitar no és una opció. Les respostes d’immobilització s’associen a una experiència més traumàtica, ja que desperta la pregunta: “Per què no vaig fer res?” Prendre decisions requereix un espai segur on avaluar tranquil·lament si prefereixes macarrons o espaguetis. Davant una agressió, la resposta és automàtica i l’únic objectiu és garantir la supervivència. En altres paraules, quedar-se immòbil és la resposta que el cervell ha seleccionat per sobreviure. No fer res, en una agressió sexual, és fer alguna cosa.
Per aquest motiu, l’interrogatori del magistrat Adolfo Carretero a Elisa Mouliaá, víctima d’Íñigo Errejón, és un despropòsit, en el qual no haurien de tenir cabuda les preguntes: “Li va dir: ‘Deixa’m en pau?”; “no s’entén que vostè no fes un gest”; “vostè és una persona acostumada a tractar amb el públic, com no és capaç de dir [a Íñigo Errejón] que aquestes condicions no eren acceptables?”. Adolfo Carretero fa una representació excepcional de la cultura de la violació, en què l’autenticitat del testimoni de les víctimes sempre està a la corda fluixa. La cultura de la violació és aquesta que pregunta a les víctimes per què van entrar en un lavabo amb Dani Alves i perquè van pujar a casa d’Íñigo Errejón. En lloc de qüestionar per què ells van cometre un delicte. Per aquest motiu, els principals entrebancs que senten les dones per interposar una denúncia són la vergonya i la por al qüestionament. Un exemple d’això és que la víctima de Dani Alves en un inici va renunciar a ser indemnitzada econòmicament, petició que després va revocar. Moltes dones renuncien a la indemnització econòmica per no ser desacreditades. Per evitar sentir que denuncien per guanyar pasta fàcil. Us asseguro que denúncia i fàcil no poden anar dins una mateixa frase. La compensació econòmica és, entre d’altres, una manera d’afavorir el procés de recuperació i reparació, en el qual segurament la víctima haurà d’invertir diners, ja que els recursos públics estan liderats per llistes d’espera i saturació.
Ester García, advocada representant de la víctima del cas Alves, de manera molt encertada, afirma que les víctimes abans de denunciar han de rebre assessorament jurídic i acompanyament psicològic especialitzat, ja que el procés judicial suposa una victimització secundària. Malauradament, un procés judicial pot arribar a ser tant o més traumàtic que els fets denunciats, per aspectes com la falta de perspectiva de gènere i la durada del procés, que es pot dilatar fins a anys. Els últims casos mediàtics han posat de manifest una realitat que fa anys que pateixen moltes dones víctimes de violència sexual: magistrats i professionals de la justícia agafen el relleu als agressors. M’atreviria a dir que hi ha una cosa encara pitjor que el masclisme d’un agressor i és el masclisme d’un jutge.