Em preocupa que un home que va néixer als vuitanta i un xaval que va néixer fa quatre dies comparteixin el mateix pensament.

Tinc un currículum amb més versions que les declaracions de Dani Alves en un judici per violència sexual. Entre altres coses, soc tècnica en prevenció de l’alcoholisme a ESO, Batxillerat i cicles formatius. Començo les xerrades alertant sobre les xifres de morts a les carreteres, la majoria, protagonitzades per homes. La xerrada és en prevenció de l’alcoholisme, però el masclisme és transversal i ho embruta tot, per aquest motiu, pregunto: “A les pel·lícules, qui munta cavalls, pilota naus espacials, se’n va a la guerra o convida un paio a sortir del bar per pegar-se?” La classe a l’uníson respon: “Els homes!”. Tot seguit, pregunto: “Les dones, què fem?” No respon ningú. Correcte! No fem res! Esperem que passin coses, i llavors actuem. Esperem que la nostra cita torni a entrar al bar i li posem gel a l’ull morat amb molta cura. Ell fa vint minuts que es fot cops de puny amb un desconegut, però ella ha de calcular mil·limètricament la pressió que fan els seus dits. Els explico que a causa d’un històric patriarcal ells han après a ser menys prudents, més violents, més inconscients i a no pensar en les conseqüències dels seus actes. Per aquest motiu, un home es creu capaç de conduir sota els efectes de l’alcohol. A la xerrada faig una pausa perquè els joves d’avui dia no aguanten l’atenció, tret que la teva cara es converteixi en un reel d’un gos salsitxa ballant una cançó de la Rosalía. A la pausa, se’m va acostar un alumne per dir-me que això que he explicat sobre les pel·lícules i la tendència dels homes a posar-se en risc té una raó biològica. Li comento que les pel·lícules són agents educatius socials i culturals. Aleshores, em respon que les pel·lícules creen els personatges masculins i femenins partint de la premissa biològica dels homes i les dones a la vida real. Afegeix que és normal que els homes tinguin més impulsos de ser violents que les dones, tot i que ell no està d’acord que facin ús d’aquest impuls (encara sort, vaig pensar). Li faig saber que justificar la violència dels homes amb la biologia és un pensament masclista. La carta +4 del joc Uno L’altre dia un col·lega em deia que sent la necessitat de ser el proveïdor de les seves parelles. Evidentment, ho justificava amb la seva condició de ser l’home de la relació. Aquest col·lega viu a casa els seus pares i no té ingressos. Té el masclisme tan arrelat, que sent que ha de mantenir una persona, i la realitat és que ha de demanar la setmanada als seus pares per comprar-se el berenar. Quan un home no sap justificar un comportament masclista, tira de biologia. La biologia és la carta +4 de l’Uno, es pot tirar en qualsevol moment i agafa per sorpresa a l’altre. Sentir comentaris de senyoros que no tenen cap intenció de desconstruir-se em cansa; escoltar-los de xavals de 15 anys, em preocupa. Em preocupa que un home que va néixer als vuitanta i un xaval que va néixer fa quatre dies comparteixin el mateix pensament. L’alumne en qüestió em va fer saber que és feminista, però li molesta que les lleis afavoreixin les dones. I aquí, reconec que va tocar os, perquè si alguna cosa em fa bullir la sang són els processos judicials que viuen les dones, que lluny de protegir-les, les revictimitzen. La meva resposta va ser menys pedagògica del que hauria desitjat: “Quants homes veus a les notícies assassinats per les seves parelles o exparelles? I quantes dones? No és que les lleis afavoreixen les dones, és que els homes no les necessiteu.” L’alumne no va dir res més. No és que m’ho prengués com una competició. Feia estona que estava intentant fer-li veure el bosc: la problemàtica social, universal i estructural que suposa el masclisme. No podem fixar-nos en els roures per un costat i els cirerers per un altre, perquè aleshores la discussió agafa aquest caire de guerra de sexes d’homes contra dones i viceversa. En acabar la sessió, l’alumne em va dir que li havia agradat molt la conversa que havíem tingut. Tinc esperança que aquest noi no acabarà sent un futur senyoro, per dos motius: En primer lloc, es comunicava amb una assertivitat implacable, respectava el torn de paraula i escoltava les meves intervencions. D’aquesta manera, és més fàcil afavorir la reflexió i el pensament crític. Això tan bàsic que acabo de destacar, no sempre passa quan tinc converses amb homes, en les quals el mansplainning i les interrupcions són constants. Que aixequi la mà quina dona no ha estat trepitjada per un company de feina en una reunió, i sovint, per repetir el que ella acabava de dir. En segon lloc, va valorar i agrair la conversa que havíem mantingut. Segons els paràmetres patriarcals, es podria interpretar com una baixada de pantalons, i lluny d’això aquest alumne estava fent un exercici de reflexió i educació, li vaig tornar les mateixes paraules d’agraïment i vaig convidar-lo que s’informés en llocs fiables, no en tiktoks d’incels amb l’intel·ligència d’un gos salsitxa que balla cançons de la Rosalía.

Em preocupa que un home que va néixer als vuitanta i un xaval que va néixer fa quatre dies comparteixin el mateix pensament.

El masclisme tira de biologia