Vicenç Febrer, l'home del lleó del carrer Vallespir de Sants

Que el progrés ha influït inqüestionablement en les conductes emocionals de la espècie humana és del tot cert; sobretot aquella que habita als països desenvolupats, amb les necessitats bàsiques cobertes i un acceptable nivell de vida. Aquestes conductes han impregnant les noves generacions d’una pàtina de sensibilitat i d’amor mai vista envers els animals, i tot això ha afavorit que en la darrera dècada s’hagi disparat la tinença de mascotes. Jo mateix he de dir que en tinc una, un gos maltès al que diem Ieti i que viu a casa amb nosaltres. En plena canícula, quan els veïns dormen –o ho intenten– amb les finestres de les cases obertes de bat a bat, és impossible abstreure’s de la serenata de lladrucs dels incomptables gossos a qui ningú fa callar. El que no té un gos al jardí el té a la terrassa i el qui no doncs adquireix un gall de procedència llunyana, que pel sol fet de ser un gall passa per animal de corral i no per animal exòtic, però la seva arribada des d’un altre continent li ha destrempat el rellotge biològic i a mitja nit obsequia tothom amb el seu demolidor quiquiriquic. Alguns d’aquests amos de mascotes també s’afilien a entitats animalistes i, carregats de bons sentiments i d’un amor incondicional per les espècies animals, de vegades, de manera totalment inconscient obliguen a compartir als de la seva pròpia espècie les molèsties que ocasionen algunes bèsties. Abans de tenir una mascota a casa, que aparentment només cal posar-li un xip, vacunar-la i donar-li pinso i aigua cada dia, pagaria la pena reflexionar en quines condicions d’hàbitat la tindrem i si realment ens en podrem fer responsables. Estimar, però estimar escassament, és tenir un gos de mida grossa tot el sant dia tancat a una minúscula terrassa o balcó perquè tota la família ha marxat a treballar. Si només podem oferir-li aquest espai i l’hem de fer patir, potser valdria més no tenir-lo. A aquestes accions incíviques en alguns municipis s’hi ha posat remei, però en d’altres no. DOS VICENTETS Guardo un entranyable record d’en Vicenç Febrer i Solsona, un home que havia tingut mascotes de tota mena (un cavall, un ximpanzé, un cocodril, un lleó) en una època en què no hi havia encara una llei que ho prohibís. La família d’en Febrer era propietària d’una lleteria al carrer Vallespir, al barri de Sants de Barcelona, on ell s’hi va quedar i hi va instal·lar una botiga de venda de bicicletes, motos, aparells de televisió i estris per a la pràctica del submarinisme. Era un personatge popularíssim, de tracte afable i capaç de les més grans excentricitats. Corrien els anys 80 que jo era el gestor d’una entitat financera a l’avinguda de Madrid, fent cantonada amb Vallespir, i en Febrer era client nostre. De vegades es presentava al banc muntant el seu imponent cavall cartoixa. En arribar fermava l’animal a una de les barres de la marquesina de la parada de l’autobús que teníem davant. Una escena insòlita en aquella Barcelona dominada absolutament pels cotxes, on el bestiar de peu rodó ja havia desaparegut feia anys dels carrers, però on no s’hi veia cap senyal de trànsit que en prohibís la seva circulació. “No pateixin –deia als qui feien cua a la parada–, no els farà res si no el molesten, però vigilin.” I ell, amb pas decidit, entrava a la sucursal. El negoci de bicicletes li marxava formidablement, en part per la propaganda tan curiosa que gastava. Havia fet imprimir centenars de fulletons amb aquest estrambòtic i divertit reclam publicitari: “Si vols anar bé, no compris ni la bici, ni la moto a Casa Febrer.” Després seguia una llista amb una dotzena de subordinats amb el nom i el càrrec que cadascun ocupava a l’establiment: Fulano de tal, gerent; Zutano, tresorer; Mengano, cap de taller… Per rematar-ho amb: Vicentet (lleó), cobrador de lletres. Allò que de debò atreia la futura clientela era ni més ni menys que la seva mascota, el lleó Vicentet. Vicenç Febrer esperava l’hora de la sortida dels nens i nenes de les escoles i darrere els vidres de l’aparador de la botiga, vestint un eslip a la moda de Tarzan i acompanyat del seu inseparable Vicentet, feien una posada en escena, un espectacle de circ en petit format. Febrer li obria la boca al lleó i hi introduïa el seu cap fins a la gargamella. “Oh!”, exclamava la canalla. Després simulava una baralla rebolcant-se amb la fera pel terra, cobert d’un jaç de palla. “Ai!”, xisclaven les mares… No cal dir amb quina il·lusió, la mainada gaudia d’aquell entreteniment, acompanyats per les mares o les àvies –abans era així–, tot el barri tenia clar l’establiment on encarregarien la bicicleta per a Reis. En dates properes a les festes de Nadal, l’espectacle va provocar més d’un col·lapse circulatori al carrer Vallespir i quan era requerida l’actuació dels urbanos, aquests, per no decebre la canalla, es limitaven a tallar el carrer i deixaven que la festa continués fins que els dos Vicentets donaven per acabada la funció. Quan abans em referia a les molèsties que per culpa dels seus amos ocasionen algunes mascotes, podeu imaginar-vos el que representaria tenir un lleó a casa. Doncs bé, el Vicenç Febrer se les va empescar per no tenir problemes amb el veïnat, així que cada nit, i fins que va poder, carregava el Vicentet a una furgoneta amb gàbia i el traslladava fins a les Corts, perquè el lleó dormís en la ben condicionada planta d’un semisoterrani, on ningú sentiria els seus rugits. A la fi, amb el nou decret sobre tinença d’animals, va acabar fent donació de la seva mascota al Zoo de Barcelona, on de tant en tant l’anava a visitar. El Vicentet li havien regalat a Luanda (África) quan encara era un cadell. CAMPIÓ DE LLUITA LLIURE I REGIDOR Febrer era un mena d’artista multidisciplinari i als fets em remeto. Dotat d’un físic poderós, als anys 50 i 60 va començar a entrenar boxa al Gimnàs Redón, disciplina en la qual va obtenir el Guant d’Or del pes lleuger, proclamant-se campió de Catalunya. Posteriorment i ja en la categoria de pesos semipesants es va decantar per la especialitat de la lluita lliure, coneguda com a Catch, i va assolir el Campionat d’Europa HW. Va disputar el títol mundial del semipesant, a Lisboa, contra el campió del món Roy Smith, combat que va perdre. Per contra, va aconseguir el Cinturó de Plata a Angola. El 10 de febrer de 1978, el Mundo Deportivo publicava la notícia d’un proper combat al Blau Grana 2 per a una nova disputa del títol mundial, on aquest cop Vicenç Febrer s’enfrontaria a El Conde Maximiliano, el campió peruà que lluitava amb monocle. Desconec si aquell combat es va acabar celebrant. Segurament l’episodi més fascinant de la seva vida va ser quan va guanyar les eleccions el 1970, a les quals es va presentar com a regidor per l’anomenat Tercio de representación familiar en plena època franquista, amb l’alcalde Porcioles al front de l’Ajuntament. Coneixent el personatge, no ens pot sorprendre quina era la seva propaganda electoral, amb la qual va inundar els barris de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, obtenint una folgada victòria: “Si hay alguien en Sants, Hostafrancs y la Bordeta que no conozca la popularidad de Vicente Febrer Solsona es que hace más de 40 años que no ha estado ni en el Distrito VII ni en Barcelona. Vota a Vicente Febrer Solsona.” Després d’un torneig celebrat a la ciutat comtal, ell havia de fer el lliurament de les medalles. Al Saló de Cent, un periodista esportiu entrevistava l’entrenador de l’equip estranger, l’equip del qual havia resultat guanyador del duel: –Com s’explica que el seu equip, a priori més feble, hagi batut al potent equip de la nostra ciutat? –És que hem jugat contra un equip de senyoretes. He, he– va respondre irònicament. El Vicenç Febrer, que era a prop de l’entrevistat, en sentir la resposta no se’n va poder estar i saltant-se a la torera el protocol va agafar d’un braç el pobre entrenador i li va practicar una clau de lluita lliure –de les seves– i el va deixar fora de combat, davant la perplexitat de tots els assistents a l’acte. Un any, per la festa de Sant Antoni Abat de Sant Feliu de Codines, com que el Febrer coneixia els responsables de la Guàrdia Muntada de l’Ajuntament de Barcelona, va fer-los pujar al poble i la desfilada dels Tres Tombs va ser d’allò més lluïda. En agraïment, el vaig convidar al selecte ball de nit, on hi va assistir acompanyat d’una senyoreta estupenda, habitual al mundillo dels esports de contacte. El Vicenç em va confessar que pel seu ofici –les bicicletes i les motos– el seu patró havia de ser sant Cristòfol, però com que era tanta i tanta la devoció que sentia pel bestiar de tota mena, els seu sant de referència no podia ser un altre que no fos sant Antoni Abat.

Vicenç Febrer, l'home del lleó del carrer Vallespir de Sants

Mascotes