Més ajudes i menys judicis serien molt benvinguts

Celebrem que, aquest novembre, el Tribunal Constitucional, responent a la qüestió d’inconstitucionalitat plantejada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), hagi declarat inconstitucional que les mares biològiques treballadores de famílies monoparentals no puguin ampliar el seu permís de naixement i cura de fill o filla més enllà de les 16 setmanes. Va ser un goig veure que la premsa i altres mitjans de comunicació subratllaven el titular i feien valoracions que –de manera general– donaven suport a la iniciativa. Agraïm que el Col·lectiu Ronda iniciés el procés reclamant que una mare en solitari pogués ampliar el permís de maternitat fins a 32 setmanes, igualant-lo a les famílies biparentals. Hom posa l’accent en la qüestió de gènere (el 90% de les famílies monoparentals són dones) i sobretot en el dret que els infants puguin gaudir del mateix temps d’atenció i de cura durant els primers mesos, independentment del nombre de progenitors i del model familiar. Per tant, sembla que anem pel camí d’afavorir el benestar de les criatures i l’equitat entre famílies, més enllà de la seva composició.
Malgrat aquest avenç tan valuós, hi ha un seguit de qüestions que ens genera buits i que ens fan pensar que encara estem lluny d’aquesta intenció compensatòria per afavorir l’equitat comentada envers les famílies monoparentals i, sobretot, els infants.

En primer lloc ens preguntem per què aquesta inconstitucionalitat es limita a les mares biològiques. Hi ha mares monoparentals biològiques, adoptives i d’acollida, amb complexitats comunes i particulars segons el cas. L’ampliació del permís per a famílies monoparentals aprovada l’abril del 2024 i aplicable únicament a treballadors i treballadores de l’administració pública catalana incloïa les diferents tipologies de maternitat. No hauria de ser aquesta la línia per a totes les treballadores? L’acolliment i l’adopció són processos que solen estar carregats de dificultats, amb unes necessitats psicoafectives que requereixen una atenció específica, no només els primers anys de la nova relació materno-filial, sinó al llarg de la criança o potser encara més enllà. Aquesta complexitat és multifactorial, però a l’engròs podríem subratllar l’origen biològic esquerdat per motius molt diversos però que, en tot cas, no ha triat l’infant; i la necessitat humana de tenir uns vincles primaris segurs des d’on desplegar-se i créixer amb harmonia. Sense entrar a fons en aquestes qüestions, es fa evident que la necessitat de revinculació de l’infant adoptat i acollit amb la seva nova mare, és un requeriment psicològic que convé que la societat reconegui i defensi. Comptar amb un temps de qualitat pot ser un condicionant de primer ordre per a fer-ho possible.

La segona qüestió que ens incomoda de la notícia fa referència a aquesta discriminació de cura i atenció que pateixen els infants de famílies monoparentals amb relació als que tenen dos progenitors. Es considera que aquesta discriminació només és pròpia dels primers mesos de vida? O potser és una realitat que es fa tan quotidiana al llarg de la criança que la normalitzem? La monoparentalitat sovint no és fàcil, ni per a la mare ni per a l’infant i, si no està ben organitzada, pot passar factura. Aquesta organització té a veure amb la capacitat de demanar ajuda, de tenir un entorn disponible, però també amb uns dispositius estructurals i facilitats socials que brillen per la seva absència. La nostra societat és poc sensible a aquest model familiar, i encara ens hem d’escoltar comentaris que poc ajuden a teixir conjuntament. Més ajudes i menys judicis serien molt benvinguts.

Finalment, cal dir que tant de bo la monoparentalitat no es comparés només amb la biparentalitat com si aquesta fos el patró complet. A voltes, ens sentim dir que “millor sola que mal acompanyada”, però aquestes línies no volen situar-se aquí. Sigui com sigui, fora interessant plantejar-se altres formes de criança de caire més comunitari, per bé d’amplificar vincles i referents a la canalla. A més, aprendre a compartir responsabilitats no és només una qüestió de pragmatisme i de sostenibilitat, sinó una possibilitat de riquesa social i personal. Però això és un altre tema.